“Tartamut”: Quina paraula més lletja!

En una de les trobades tan esplèndides, dinàmiques i altament enriquidores que hem fet, els darrers mesos, els socis d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, vàrem parlar del significat que tenia, per a nosaltres, la paraula tartamut.

Un dels aspectes que més em va cridar l’atenció va ser allò que va constatar, del tot convençut, un afable company de l’associació. Va dir: “la palabra tartamudo, a parte de todo lo malo que me ha llevado serlo, es fea. Es muy fea”. El noi sabia, ben bé, què pretenia afirmar. I és veritat: la paraula en si, no és ni gaire maca ni massa atractiva. És un terme que no atrapa ni sedueix per enlloc. I jo, personalment, intento evitar-la. Mai, o gairebé mai, em sentireu a anomenar-la.

Francament, aposto per dir disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa, no tartamut. Em sembla, fins i tot, mal sonant, descarada i directíssima, quasi bé ofensiva. Però és cert: sóc tartamut, i no ho amago. I en aquell encontre on ens vàrem reunir diversos socis, qui més qui menys estava d’acord que l’expressió és lletja, fea com va exposar el noi. El mot disfluent o persona amb tartamudesa o quequesa em sembla un pèl més amè, menys contundent, més fácil, en definitiva, de pronunciar. De fet, si tenir tartamudesa ja no és, pròpiament, una experiência especialment sublim i entusiasta, per la quantitat d’entrebancs, alguns seriosos, però altres més moderats, que tingut i, en el seu conjunt, hem tingut una bona part dels afectats, tenir l’etiqueta terminològica de “tartamuts”, en funció del debat, distès això sí, que vam obrir aquella tarda, no és un detall que faci que haguem de posar-nos a aplaudir amb devoció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.