És paradoxal: com pot ser que, si un dia parlem amb fluïdesa, hi ha la possibilitat d’enyorar el tartamudeig?

Ja ho deia en el títol: és paradoxal. I, doncs, per què ho és?. Perquè si tenim en compte que la disfluència m’acompanya des dels quatre anys i m’ha influït en nombrosos aspectes, i fins i tot no és cap exageració afirmar que, sense ella, la meva vida hagués estat completament diferent, cosa de la qual n’estic convençudíssim, ¿com pot ser que en el supòsit que un dia la meva parla sigui esplèndida fa que noti una curiosa sensació propera a trobar-la a faltar?. Costa d’entendre-ho, oi?.

Això mateix és el que em va passar dilluns. I és que fins al final de la tarda, prop de les vuit, el ritme oral de tot allò que vaig expressar en totes les circumstàncies i amb totes les persones, va estar caracteritzat per una fluïdesa total. De fet, ja ho constatava en una entrada anterior al bloc, que data de fa uns mesos: esporàdicament puc estar-me un dia, o gairebé sencer, parlant amb la normalitat més absoluta. Episodis, en tot cas, molt puntuals, però, cal dir-ho, sempre celebrats.

No obstant això, i de bracet amb aquesta percepció de celebració, i convé remarcar-ho de ple, sorgeixen aquests pensaments contradictoris i paradoxals citats. Desconec, a més, si aquesta situació és molt poc corrent o bé està relativament estesa entre les persones afectades pel tartamudeig. M’inclino a pensar, però, en la primera opció.

Podem dir que aquesta conducta que pot semblar estranya seria la manera de valorar el quequeig com, certament, un tret tan característic meu, o nostre, si el generalitzem un pèl més, que ve donat perquè, de totes totes, la quequesa i jo anem arreu plegats. Així, en el cas que no aparegui, és com si em faltés una part notòria de mi. Però no es tracta d’un tros qualsevol: es tracta d’una part molt rellevant. Malgrat això, és innegable que, faltat d’una estona, d’unes hores o tot un dia del trastorn, es viu bastant millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.