El telèfon no crema

La paraula enemic és rabiosa i descarada. És un mot que no desperta indiferència, i és fortament malsonant. Quan pensem en un enemic ens ve al cap, potser, alguna persona. Però no tan sols això. També hi ha enemics que no són persones; d’aquests en podem tenir, i en aquest sentit un bon nombre de persones disfèmiques en comparteixen un, el telèfon.

 Centenars de vegades –tal vegada, fins i tot, milers, tal com ha estat el pa de molts dies- he contemplat el telèfon com un veritable enemic. Encara més: un aparell a témer de debò, altament inquietant, que comporta angoixes tan marcades que en ocasions s’evidencien com a indissimulables.

Puc corroborar que no he estat, doncs, un cas únic i excepcional entre el col·lectiu de persones amb signes de quequesa. Particularment, val a dir que la malfiança a allò desconegut, o sigui, a la incertitud de, en moltes ocasions, no saber qui hi haurà a l’altre costat del telèfon i el recel al desenvolupament de la parla, sobretot a l’arrencar, durant la probable conversa han estat motius d’estrès.

No és cap mena d’exageració, en conseqüència, i afirmat això, que, massa cops, he percebut el telèfon com un estri intimidant durant les èpoques o els dies en què el nivell de la parla ha estat més fluix. En aquest sentit, us en poso un exemple. I és que, quan he de fer una telefonada, sovint prefereixo estar sol, per més que hi hagi al voltant persones de confiança. No obstant això, aquesta circumstància avui dia és, tot i que no sempre, encara vigent, malgrat que altres actituds més negatives, com per exemple no posar-me al telèfon mentre soni o sentir gairebé pànic a fer una trucada, ja han quedat afortunadament superades. Ara bé, m’aventuraria a afirmar que qualsevol de les tres plasmen un comportament gens aliè al món de la tartamudesa. Per tant, una de les vivències habituals on l’adult disfluent se sent més vulnerable és amb el telèfon.

No obstant això, m’agradaria transmetre de totes totes que el telèfon no és cap enemic. En una paraula: el telèfon, no crema. I, fet i fet, no crema perquè, malgrat que de vegades la nostra parla sigui arrítima, hem de perdre la por, en el supòsit que en tinguem. Per experiència pròpia, considero que el més adequat és respirar amb calma i comoditat abans d’agafar una trucada i prèviament a fer-la; és a dir, que la inquietud no se’ns mengi. A més a més, és convenient prendre una posició ben recta de l’esquena i el tronc, estiguem asseguts o dempeus, que facilitaria aquesta millor respiració. I finalment, no ha de ser cap deshonor anticipar-nos; o el que és el mateix: si cal, preparar amb uns instants d’antelació allò que volem comunicar. En suma: petits trucs que poden col·laborar a què el telèfon deixi de cremar.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.