Pot passar molt de tant en tant: un dia sencer parlant amb una fluïdesa total

Ahir a la nit, endut per l’entusiasme, vaig aixecar el puny en senyal de victòria. Crec que el fet estava del tot justificat: tot un dia expressant-me a la perfecció, sense embarbussar-me, ni tan sols sense trobar-me al límit d’un bloqueig.

Realment, el que us estic explicant ho valoro com un esdeveniment. Amb raó: si no vaig errat, des del març del 2013, no succeïa. És a dir: es tracta d’un episodi molt esporàdic, que només es dóna molt de tant en tant. A causa d’aquest motiu, cal ser conscient del plaer i la satisfacció que, quan es produeix, sento.

En el moment d’escriure aquestes línies, a primera hora de la tarda, continuo, tal i com jo ho anomeno algunes vegades, imbatut, amb la porteria a zero. És a punt de fer 48 hores, gairebé dos dies, que la tartamudesa no es presenta. Malgrat aquestes realitats tan benèvoles, originades per un factor extern favorable -i exposat això pretenc recordar una entrada de setmanes enrere en què destacava la importància d’allò que jo he batejat com a factors externs positius o negatius que fan oscil·lar el ritme de les meves frases-, tinc clar que és qüestió de temps que la quequesa torni. Serà aquesta tarda?. Serà demà al matí?.

Les persones disfluents formem un tàndem indissociable –com també ho esmentava en un post anterior- amb el trastorn de la parla que ens acompanya. Així, per bé que, emportats per unes dosis de pau i benestar emocional, el ritme de les nostres oracions augmenta, la disfluència sempre acaba per reaparèixer. De moment, si ens arriben unes hores sorprenentment fluïdes, assaborim-ho. Alcem el puny tants cops com faci falta. Tanquem els ulls i respirem fons les vegades que necessitem. I somriguem tot el que el cor ens demani. O el que és el mateix: petits o no tan petits triomfs en la nostra lluita amb la tartamudesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.