La meva tartamudesa ha incomodat o avergonyit algú?

Algunes vegades m’he preguntat si el meu quequeig ha incomodat a diverses persones. Vaig més enllà: ¿les ha avergonyides, amb la presència d’altra gent?. Què se’ls passa pel cap a la meva família i als meus amics, quan se’m manifesta una parla complicada?.

En sintonia amb l’entrada anterior al bloc, he de dir que ja fa bastant temps vaig afermar-me a la idea que hi havia –i hi ha, encara és vigent, tot i que he observat que en menor mesura- un detall força significatiu que no m’afalagava gens ni mica de les altres persones, fins i tot del meu entorn més proper. Qualsevol familiar, qualsevol amic, qualsevol conegut, amb una reiteració i recurrència sense fi al llarg dels anys –malgrat que, ho repeteixo, ha anat a menys-, i particularment desagradable era com de més confiança era l’interlocutor, abaixaven la mirada en l’instant de bloquejar-me. I tants cops, abans i tot, quan veien que era a punt de succeir!. És això normal?. És lògic?. Suposo que no us avergonyiu que el vostre fill, germà, nebot, cosí o amic tingui una parla complexa, oi?. M’aventuro a dir que no, que ningú ho perceb d’aquesta manera. I llavors, ¿perquè no heu seguit, tantes vegades, fidels a la mirada?.

És probable que en incomptables ocasions aquest grup de persones –per a mi, selectes i, per tant, d’una més que notable estimació- hagin patit en comprovar que no sortien les paraules amb gaire normalitat. Fins i tot, enfora d’aquest cúmul tan íntim de persones, tanta gent ho ha fet. Francament, em decanto per pensar que han actuat d’aquesta manera amb l’objectiu de fer-me sentir menys pressionat. És a dir: sense cap mala intenció.

Lligat a aquests comentaris, voldria anomenar dues persones amb qui, entre ahir i avui, he parlat del meu quequeig uns quants anys després de fer-ho per darrer cop, dues persones que han respòs amb unes dosis de sensibilitat ingents.

En primer lloc, ahir, en una trobada casual amb la meva esplèndida amiga Glòria –que, permeteu-me que us digui, és exparella meva i amb la singularitat que és amb l’única amb qui tinc relació, i a més, molt bona relació-, però que ens va portar una bona xerrada, la noia va deixar anar uns comentaris prou eloqüents. Va comentar-me que “encara que, a vegades, t’embarbussis parlant, la gent no et veu amb pitjors ulls, ni t’observa com un noi estrany, ni se’t mostren distants; a més, tu ets sociable i t’agrada parlar”. En segon lloc, avui, la meva tieta Montserrat, germana del meu pare i mare dels meus cosins, ha abocat a la conversa una frase que m’ha arribat ben endins. Ha manifestat, convençuda del que deia, que “i tant que hi penso amb el teu trastorn de comunicació, com tu l’anomenes”. Novament, exemples a afegir a la conducta excepcional que diverses persones estant mostrant quan els explico que el bloc que esteu llegint ja és una realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.