El propòsit de cada Any Nou

Amb una recurrència que sembla no tenir fi, tots sabem –i ras i curt, és una percepció força estesa- que amb l’arribada de cada Any Nou qui més qui menys intenta fer-se bons propòsits. Dit i fet: allò que cadascú desitja o somia despert que voldria que li passés de bo en el decurs dels pròxims 365 dies.

He de sincerar-me i afirmar que, des que em vaig adonar que la tartamudesa s’havia instal·lat a la meva vida i durant els anys d’adolescència, joventut i fins fa un cert temps, sempre –però sempre!- demanava al nou any deixar de tartamudejar. No obstant això, i tenint del tot assumit que la disfluència s’havia convertit en crònica i que m’acompanyaria de per vida, els darrers anys ja no m’he posat aquest bon propòsit. Sé prou cert, doncs, que el meu quequeig no té cura.

Així, durant un munt d’anys, tot i que els darrers ja ho faig més ambigüament pel motiu acabat d’apuntar, és ben veritat que els primers minuts de cada Any Nou, fos on fos i estigués amb qui estigués, era un fet inevitable quedar pendent de comprovar quan es produïa el primer bloqueig o primer quequeig. És a dir: m’escoltava, llavors, amb una especial atenció. I és que, més d’hora que tard, era del tot probable –per no dir segur- que la disfèmia apareixés. Aquesta visió del moment inicial de l’any va ser tan habitual com reiterada. En una paraula: una mostra d’allò més representativa que la tartamudesa ha estat un dels eixos bàsics de la meva existència. Ben cert: la quequesa i jo hem format i formem un tàndem indissociable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.