Vaga de parlar

Durant l’adolescència, molt enrabiat per la meva parla disfluent, diverses vegades vaig fer vaga de parlar. És a dir: no obria boca durant una bona estona encara que en tingués la necessitat.

Conseqüència de la desfeta psicològica que em provocava el trastorn, recordo sobretot un episodi en particular. Així, un diumenge al matí que havíem quedat, la colla d’amics, inclòs en David, de qui us en feia cinc cèntims d’ell mateix i les seves criatures entranyables setmanes enrere, vaig quedat mut fins al final de la trobada. Als meus companys, els vaig fer entendre que, aquell dia, no tenia ganes de parlar.

És probable que, algun d’ells, en especial en David, deduís que es tractava d’un senyal molt clar de protesta cap a una disfluència que m’estava arrabassant aspectes positius de l’adolescència. En tot cas, aquesta actitud –restat mut- no l’he utilitzada més després d’aquells anys. Això sí: allò que us explicava fa ben poc –un truc per fer la parla més fluïda- no ho considero una variant. Simplement, perquè no és una mostra d’enfadament com en el cas ara descrit i similars d’aleshores; més aviat, una manera d’intentar aixecar el nivell de ritme de les frases.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.