Fent broma del propi quequeig

És força probable que penseu que és impossible fer broma del quequeig a causa dels entrebancs psicològics i emocionals –en ocasions durs, en ocasions més moderats- que pot comportar. Diuen –el meu pare el primer, i aquest comentari el rememoro amb una certa freqüència- que va bé riure’s d’un mateix, que, en certa manera, és saludable. És veritat?. Jo, més aviat no en diria riure’n; des del meu punt de vista, doncs, potser seria més ajustat afirmar que amb aquesta actitud es treu ferro, es desdramatitza i s’intenta veure el got mig ple i no mig buit.

Puc assegurar-vos que, en nombroses ocasions –ben bé dotzenes-, he aconseguit bromejar del meu propi quequeig. I no és cap mentida!. Us posaré un parell d’exemples, en aquest sentit, prou evidents. Sis anys enrere, la meva mare va celebrar amb una festa extraordinària els 60 anys. Fruit d’aquella joiosa celebració, li vaig escriure un text a tall d’homenatge amb el propòsit que la meva germana el llegís davant la quantiosa munió de convidats. Va ser una lectura dolça i satisfactòria. Durant el temps posterior, li vaig comunicar diversos cops a la Judit, enmig d’un somriure clarament perceptible, que “si ho hagués llegit jo, ara encara seríem al restaurant”. En totes les ocasions, ha rigut. Segon exemple: de manera relativament recurrent, la meva mare s’embarbussa parlant. I què li dic, llavors?. “Parla bé, dona; ¿que m’estàs imitant o què?”. La seva reacció a les meves paraules informals és ben favorable. Dit i fet: crec que aquesta mena de bromes inofensives són positives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.