“No et posis nerviós”

Val la pena remarcar, en aquesta nova entrada en el bloc, que en el moment en què una persona té un interlocutor que s’expressa visiblement afectat per la disfluència és molt convenient de tenir una actitud del tot espontània, de plena naturalitat. És preferible, doncs, que ens parleu de manera reposada i sense presses, circumstàncies que són especialment recomanables en el supòsit que la persona disfèmica tingui bastantes dificultats per parlar amb un mínim de fluïdesa.

A banda, voldria també subratllar que hi ha un fet que ens malhumoreja força: que ens finalitzeu les frases que el quequeig ens dificulti. Error!. A més a més, seguint en aquest ordre de coses, és del tot cert que hem hagut de compartir –les persones disfluents- una breu però d’allò més representativa frase que és altament desafortunada, la més incongruent de totes, i que ens malhumoreja encara amb més vigora que –com dèiem- els altres ens finalitzin les paraules. Ras i curt: “no et posis nerviós”. Quantes vegades ho hem hagut de sentir a les nostres vides!. No és que ens posem nerviosos, és que, nosaltres, les persones disfluents, parlem diferent.

No són poques, doncs, les ocasions, després de 37 anys afectat de tartamudesa, que algú m’ha dit “no et posis nerviós” o “estàs nerviós”. Aquests comentaris sempre m’han fet més mal que bé. Dit això, pretenc incidir en un aspecte bastant rellevant: aquests comentaris, o altres d’un estil similar, els valoro com a directament nocius. Dit i fet: una persona amb senyals evidents de quequesa i que rep unes paraules com aquestes o semblants, té la percepció que se sent fortament vigilada, intensament escoltada; aleshores, notem una pressió sobreafegida. Deixeu-nos parlar. Tranquil·lament, tot i que hi pot haver cops que necessitem més temps que dir allò que pretenem dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.