Quan arriben les burles

Burlar-se d’una persona amb quequeig és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa. La majoria de tartamuts hem rebut actituds ofensives, en ocasions demolidores. Qui més qui menys de nosaltres ha estat estigmatitzat, com si fóssim una anomalia en la societat. Aquests comportaments atapeïts d’hostilitat poden arribar a generar, en els casos aguts, profundes depressions; com a mínim, un rosari de sensacions d’incredulitat i desconcert exasperants.

Reconec que és, aquesta, la primera vegada que escric sobre el tema. Per desgràcia, he viscut diferents episodis. Però, ¿i els acudits?. No som poques –fins i tot, potser tots n’hem estat testimonis- les persones que hem escoltat acudits –bromes, si se’n pot dir així, totalment injustes- en què una persona amb quequesa n’és el protagonista destacat. Jo mateix ho he vist per televisió!. ¿Com es deia aquell pressumpte –i faig servir aquesta afirmació amb tota la intenció- showman televisiu dels anys vuitanta i noranta?. L’Arévalo, oi?. No era agradable sentir-lo, i encara menys comprovar com el públic reia pels descosits. Humiliant!.

Prenent el fil de l’etapa escolar, és important remarcar que –almenys així em sembla recordar-ho- ningú va riure’s de mi. Certament, tot un cop de sort. Això sí, fora del col·legi em vaig sentir insultat. “Tartaja” em va etzibar aquell noi que, amb massa freqüència i durant l’adolescència, s’ajuntava amb la colla. Li vaig respondre de manera contundent, i em va clavar un cop de puny.

Moltes persones, més davant d’un bloqueig –i sobretot si va acompanyat d’un espasme que recordi un tic- que no pas davant d’una quequejada, han desprès un ampli somriure. No afablement, a tall de suport, sinó, potser, pensant que bromejo. O, simplement, no han pogut aguantar-se aquest somriure tan sospitós. M’ha succeït i em succeeix en un munt d’ocasions. Ara bé, el meu psicòleg va afirmar que “són somriures espontanis, no intencionats, i per això cal diferenciar-ho de riure-se’n”. Francament, crec que molta gent, en un primer contacte, s’ha estranyat de la meva parla diferent. Tants cops he vist cares de circumstàncies… Tants cops m’han mirat com si jo fos un extraterrestre…

No obstant això, és un fet irrefutable que, en el cas de topar-nos amb una persona que es mofi intencionadament de la nostra parla singular –no que somrigui de manera espontània, com ara us explicava-, tenim dues opcions. L’una, educada, preguntar el per què d’aquesta actitud tan lamentable. L’altre, al seu torn, i sense dissimular gens l’enfadament, mai més tornar a parlar amb la persona que ho faci. I no sóc rancuniós.

Etiquetes del post
, , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.