Una visió menys pessimista de la tartamudesa

Pot semblar, aparentment, estrany i paradoxal, però de la tartamudesa en podem treure una visió optimista.

D’entrada, cal anunciar que existeixen diverses associacions, entre les quals cal destacar-ne dues, que permeten conèixer altres persones afectades per la disfluència i compartir amb elles, amb una sensibilitat enorme, un munt de vivències que poden arribar a ser altament enriquidores. Per exemple, en el marc de Catalunya, tenim ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya. I, sobretot, en un escenari més global, a nivell de l’Estat, hi ha la Fundación Española de la Tartamudez. Tant l’una com l’altra són perfectament vàlides i plenament competents.

Una altra visió optimista de la tartamudesa és que hi ha la possibilitat, posant la disfluència en la conversa, que es reforci el lligam amb les nostres amistats. De fet, en el cas de tenir quequeig, val la pena i és del tot convenient parlar-ne amb els amics i les amigues. El més probable, si realment són persones que, humanament, valen la pena, és que trobem el seu suport, no pas indeferència o incomoditat. Cal que ens obrim, i aquest detall no és qualsevol cosa.

És imprescindible manifestar que, sobretot, la tartamudesa no és pas un tema imparlable. I anant més enllà: es pot dir que hi ha bastants números que, per ser disfèmics, no només la nostra gent propera, sinó la que no ho és tant, ens pot apreciar o estimar més, en comptes de sentir llàstima per nosaltres. El tartamudeig pot afavorir, doncs, que diverses persones ens vegin més úniques del que ja som, i aquest sigui un punt a favor nostre.

Convé apuntar, també, que, de debò, disfluents i no disfluents hem d’intentar fer l’esforç, plegats, que units fem la força, de parlar de la nostra disfluència o de la d’alguna persona pròxima amb el màxim de naturalitat possible. Per tant, exterioritzar el trastorn sense dramatismes i alluyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, com sol ser habitual, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar, que es pot, què significa ser disfluent.

En un altre ordre de coses, hi ha la possibilitat que escoltant certes persones fluïdes puguem sentir admiració, i no ràbia o indignació, o com a mínim una enveja poc sana. Del cert, hi ha gent, sobretot en la ràdio o la televisió, o en la política, que s’expressen d’una manera magnífica. Els podem tenir molt ben considerats, i no pas allunyar-los. Perquè, per bé que la disfunció en la parla pot ser definida com un entrebanc per a un desenvolupament més fàcil i adient en la vida dels afectats, cal ressaltar que, a la pràctica, simplement parlem diferent, no malament, o sigui, d’una manera singular, i aquest, sens dubte, és un matís notori i rellevant.

D’altra banda, és l’hora d’apuntar que la creativitat pot convertir-se en una teràpia gegantina de cara a afrontar el quequeig. Del cert, gaudir del suport de la creativitat artística, sigui escrivint, pintant o composant cançons, amb la intenció clara i lògica de mantenir un dia a dia més òptim i falaguer, és una arma profundament poderosa contra el quequeig, i les persones disfèmiques, sense anar més lluny, som un dels col·lectius que més ho hauria de tenir present.

Un altre aspecte que cal evidenciar del vessant optimista de la tartamudesa és que és possible fer-ne broma, per més que aquest detall pugui semblar, per a alguns afectats de quequeig considerable, tota una anomalia i pràcticament un insult. És a dir: moltes persones poden tenir la sensació que fer broma del quequeig és impossible a causa dels entrebancs psicològics i emocionals que acostuma a comportar, però riure’s d’un mateix pot ser saludable. O més aviat: no riure-se’n ben bé, sinó potser seria més ajustat a la realitat que amb aquesta actitud s’intenta treure ferro, desdramatitzar i veure el got mig ple i no mig buit.

És corrent, entre molts afectats, el fet de revelar-se contra la seva problemàtica comunicativa. Sobretot en relació a aquelles persones que han viscut episodis fortament desencoratjadors i, fins i tot, traumàtics, és factible que es facin, a si mateixos, una pregunta clara i contundent. O sigui: “per què a mi?”. En són un bon nombre, estrictament, les persones disfluents que ens ho hem preguntat en un moment d’acusada debilitat. En qualsevol cas, la clau és la següent: revelar-se o no revelar-se. Si ens revelem, aquest desgast és inútil i ens castiga més.

Definitivament, el que cal és una robusta voluntat de tirar endavant i treure profit de la positiva empenta exterior, i encara menys pretendre llançar les culpes de la disfèmia a algú en concret. És evident, en conseqüència, que martiritzar-nos és completament nociu. El més convenient, doncs, és no caure en el parany i no tenir enveja dels fluïds, i malgrat que el tartamudeig és un dels trastorns més visibles que existeixen, també és veritat que no patim cap malaltia irreversible que ens hagi d’arrencar la vida.

Considero que les persones amb quequeig hem de tenir, per força, un o diversos racons espirituals i que, podent anar lligats o no a les nostres aficions i passions, hem d’intentar gaudir, més que la majoria de persones fluïdes, d’aquests i d’aquestes.

Cal veure els racons espirituals com a indrets que ens semblen superbs i gairebé inigualables, llocs, per tant, que ens reclamen, que ens emeten uns cants de sirena indefugibles i que ens permeten afrontar amb millors garanties la nostra existència en conjunt i la nostra disfluència en particular. En quatre paraules precises: espais que, cal remarcar-ho, vinculats o no a les nostres aficions i passions, que ens transmeten unes vibracions tan excel·lents que poden fer-nos oblidar el trastorn de comunicació que ens acompanya.

Finalment, és necessari remarcar que tots els adults que quequegem tenim tartamudesa crònica, i aquesta difícilment es cura. Dit i fet: els adults que avui quequegem, és d’allò més probable –per no dir segur- que sempre ho farem. La disfluència ens acompanyarà, molt possiblement, fins al final.

No obstant això, cal intentar no desanimar-se. I és clar que fóra preferible que demà tots els afectats ens curéssim, però la disfèmia és i serà la nostra eterna companya de viatge. Tot i això, aquest no és un panorama apocalíptic ni d’una negror total.

És l’hora de tolerar el quequeig. El més fàcil és que no ens curem, però la vida és molt més àmplia que la parla. Én qualsevol cas, és incontestable que parlar és tothora imprescindible. No obstant això, de ben segur que, a banda de les que ja hem explotat, tenim un seguit de qualitats amagades que esperen sortir a l’exterior. Parlar és, doncs, indispensable, però, a la vegada, el que de debò és més important és la nostra actitud amb nosaltres mateixos i amb els altres; una actitud que ha de ser cordial i falaguera, sociable i amigable, i, sobretot, potenciant aquelles virtuts amb què podem ofrenar als nostres éssers estimats.