Tractaments

La tartamudesa, una anomalia complexa

És notori i interessant tenir ben en compte que la tartamudesa és una anomalia enormement complexa i que, fruit d’aquesta circumstància i en conseqüència, no se la pot eradicar –feina que normalment és d’un logopeda o d’una logopeda- de cop i volta. Per tant, si en pocs dies no hi ha avenços rellevants és preferible mantenir la calma. De fet, i en aquest sentit, parlem de tractaments, i un tractament, normalment, no és, tant en el tema del quequeig com en altres aspectes a corregir, ni breu ni senzill.

 

La dificultat d’eliminar la tartamudesa en edats adultes

A més, és necessari tenir en compte que els tractaments logopèdics i psicològics difícilment eliminaran el quequeig en edats adultes, tot i que és interessant apuntar, atesa la seva significació, que en determinades persones hi pot haver millores en la fluïdesa de les oracions i en l’autoestima. No obstant això, sempre partint de la premisa que és força complicat, singularitzant, per tant, en adults, endinsar-se en un estat de fluïdesa permanent.

 

És habitual que el tractament hagi de ser multidisciplinar

A més, és habitual que una persona disfèmica es posi en mans de diferents professionals, per bé que el logopeda sol ser el més corrent en la gran majoria dels casos. Tot i això, posar-se en mans d’un psicòleg també és una realitat força estesa i comuna. A part, igualment pot intervenir el psiquiatre en el supòsit que l’afectat requereixi medicació, i com a complement del psicòleg. A la pràctica, és ben possible que en força ocasions el tractament hagi de ser, doncs, i comentat això, multidisciplinar, o sigui, enfocat des de diversos punts de vista, però sempre valorant les necessitats particulars de l’individu. És probable, per tant, que fent-ho d’aquesta manera, hi hagi més opcions que el tractament sigui satisfactori.

 

Pautes bàsiques a considerar quan s’inicia el tractament

Dit això, doncs, hi ha unes normes bàsiques que cal considerar de ple. Així, per exemple, i si una persona inicia un tractament per combatre les seves dificultats en la parla, haurà de tenir present els punts que exposo a continuació:

 
. No s’ha de posar nerviós ni impacient en el supòsit que sorgeixin dificultats i que la millora sembli endarrerir-se.

 
. L’ansietat, les presses i els comentaris negatius cap a un mateix i cap al professional, no ajuden; al contrari, empitjoren la situació.

 
. És necessari parlar amb naturalitat i franquesa, amb els interlocutors de confiança, del problema oral que té l’afectat.

 
. El suport de la família, amics i parella és fonamental, tant que és preferible escollir un cercle de persones de màxima confiança a qui explicar el camí que va fent el tractament.

 
. És millor mantenir les converses, mentre dura el tractament, en ambients poc sorollosos i relaxats. Parlar amb tranquil·litat i amb una veu moderada sempre afavoreix.

 
. També afavoreix que l’afectat no passi vergonya quan s’encalla, de manera que aquest no hauria d’abaixar la mirada en l’instant que té dificultats.

 
.Insistint en el primer punt, o sigui, que es requereix paciència i que la urgència no és bona, cal valorar que el més probable és que la millora sigui progressiva.

 
. Per tant, mantenir i conservar una actitud positiva en relació el tractament i la persona que el dirigeix és una qüestió altament important.

 
. És preferible posar-se en mans d’un professional especialitzat en tartamudesa.

 
. És probable que cada afectat o afectada requereixi d’un determinat tractament, o sigui, que no totes les persones amb tartamudesa han de fer els mateixos tractaments.

 
. És molt important remarcar les vegades que faci falta que no hi ha tractaments miraculosos. Per tant, cal evitar posar-se sota les ordres d’algú que així ho ofereixi.

 

Altres pautes a valorar

De cara a fer un tractament al més adient i acurat possible, cal efectuar una avaluació de la persona afectada de tartamudesa amb l’objectiu anhelat de minimitzar-ne les visibles conseqüències en la parla. Així, és convenient analitzar el tipus de tartamudesa, la recurrència i intensitat de la tensió muscular i facial i dels bloquejos i espasmes i els efectes psicològics que produeix.

 

Alguns dels tractaments més freqüents de cara a intentar minimitzar al màxim possible, dins de la complexitat i la dificultat que un tractament pugui triomfar d’una manera total i absoluta, són ensenyar a la persona amb quequeig a expressar-se més lentament, en particular al principi de les paraules i les oracions, a la vegada d’aconseguir una menor tensió física. També, seria important saber controlar i vigilar la respiració, ja que mentre l’afectat s’encalla aquesta pateix evidents alteracions.

 

A més a més, és interessant apuntar, atesa la seva significació notable, que, a part que la fase final d’un tractament ha de ser paulatina i, per tant, no acabar-se bruscament, que una vegada finalitzat oficialment el tractament, convé no deixar del tot de banda el professional que l’ha dirigit, i amb l’objectiu de no descartar pas trobades i sessions complementàries amb el propòsit d’evitar possibles recaigudes.

El pacient té ànsia perquè el psicòleg li millori la parla

Voldria transmetre, a hores d’ara, una puntualització força significativa de caràcter comú. El desig irrevocable –l’ànsia, potser n’hauríem de dir- de trobar una solució definitiva a la disfèmia és una circumstància especialment palpable en el decurs de l’adolescència i la joventut. En tot això, hi ha un detall que és interessant de mencionar. Així, la norma general assenyala que quan l’adolescent situa la seva confiança en un especialista és bastant possible que hi aterri submergit en un estadi clarament depressiu, apàtic i molt poc animós.

 

Les persones amb tartamudesa, pacients potencials dels psicòlegs

Avui, deixar-se ajudar per un psicòleg –valoroses i requerides persones que fruit de la popularització de la seva tasca i de les exigències i la pressió de la vida moderna no es troben mancats de feina- i mostra clarivident dels canvis profunds que ha viscut la societat els darrers anys, és una realitat tan escampada que és irracional percebre-ho com un fet rar i anòmal. I una dada, en tot plegat, que anoto com a veritablement incontestable: sovint, les persones afectades de quequesa som pacients potencials d’aquest grup de professionals, una aportació, en definitiva, d’una notable vàlua i altament aconsellable.

 

El paper del psicòleg és esmorteir els efectes emocionals adversos associats al trastorn

En les persones agredides per la tartamudesa crònica s’hi evidencia que el tractament ha ser dissemblant en relació amb el que es du a terme durant els primers estadis de quequesa de la infància. Més que intentar maquillar i polir –això resta en un pla menys punter- una qualitat deficient de la parla, tot sovint la teràpia es focalitza en esmorteir els efectes secundaris adversos que tantes vegades –colpejant la vida quotidiana- acompanyen la disfluència.

 

Dit això, la funció primordial del psicòleg ve capitalitzada en millorar i en intentar reconduir la qualitat de vida del pacient, emfatitzant en les actituds i conductes derivades del patró de parla singular i que probablement condicionen el camí emocional, social i laboral. En quatre paraules ajustades a la realitat: l’objectiu preferent d’aquest tipus de professionals és, malgrat el possible entrebanc diari derivat d’una expressió oral arrítmica, alçar el benestar personal. I, precisament per aquest motiu, que ja és per sí mateix prou sòlid, no hem de dubtar, si s’escau, de posar-nos en mans d’un bon professional.

El suport d’una medicació adequada

En determinades ocasions, les persones amb tartamudesa podem haver pensat que sense la medicació –una eina d’una vàlua molt notable- haguéssim tingut dificultats per tirar endavant. No obstant això, crec que seria millor, en tots els casos i en qualsevol persona, no haver de recórrer ni a antidepressius ni a ansiolítics. Tant de bo amb una voluntat enèrgica i una conjuntura més favorable, n’hi hagués prou. No obstant això, endinsats com estem en el segle XXI, amb la medicina tan avançada, hem de poder tenir, sense complexos ni vergonya, el suport d’una medicació cada cop més eficaç i segura i capaç de fer-nos veure la vida des d’una altra perspectiva.

 

Alguns ansiolítics i antidepressius poden millorar lleument la tartamudesa

És convenient apuntar de ple, però, que no existeixen, de moment, tractaments farmacològics específics per millorar notòriament la disfèmia o directament eliminar-la. És a dir: no hi ha una pastilla màgica que la curi. Tot i així, val a dir que, amb l’objectiu de combatre una parla arrítmica, cal comentar que moltes persones amb quequeig, periòdicament però no sempre, prenen antidepressius i/o ansiolítics. De vegades, una dosi mínima entre mínimes; altres, en canvi, en quantitats superiors.

 

Alguns ansiolítics i antidepressius relaxen i animen el pacient amb tartamudesa

A la pràctica, la funció bàsica de l’ansiolític és tranquil·litzar i relaxar el pacient. En una paraula: assossegar-lo. L’antidepressiu, al seu torn, s’encarrega de millorar l’estat d’ànim i, en conseqüència, una autoestima probablement devaluada. I fins i tot, hi ha certs antidepressius que també milloren el nivell de la parla. No és pas un miracle, és una certesa. A la pràctica, no són pas la cura a la disfèmia, però, considerant que aixequen l’ànim i l’autoestima, de retruc fan que ens hi obsessionem menys i, en conseqüència, que el quequeig tingui alguns progressos favorables.

 

Considero que prendre’s antidepressius no és una cosa que s’hagi d’esbombar als vuit vents. És una qüestió personal. Tot amb tot, en el supòsit que, com a persones disfluents, en tingueu necessitat, no us n’amagueu. Aneu al metge. Malgrat que cal estar atents a alguns possibles efectes adversos, hem d’estar a favor d’aquest tipus de medicació. Però sobretot: no oblideu que, pastilles a banda, per tal de fugir del sot emocional que pugui comportar la quequesa cal obrir-se i, per tant, parlar del trastorn a les persones de confiança i mantenir una força de superació ferma i robusta.

Els logopedes, professionals adients per intervenir en la disfèmia

És ben cert que el tractament logopèdic és un dels més idonis amb la intenció de moderar la disfèmia. Així, ben probablement, els logopedes són els professionals més avinents per intervenir en la disfluència. No obstant això, quan un adult es deposa a mans d’un d’aquests especialistes és relativament comú que exterioritzi indicis de recel, d’escepticisme. A causa d’una raó senzilla d’entendre: perquè les teràpies anteriors que ha provat han acabat en un desengany, de manera que observa el logopeda com algú que difícilment posarà remei al seu problema de comunicació. És força palpable, a primer cop d’ull, que la teràpia ha de buscar una millora en la qualitat de la parla, molt més que unes conductes que busquin saber-hi conviure, propòsit que implica de totes totes a unes altres persones necessàries, els psicòlegs.

 

Algunes claus del tractament logopèdic

Dit això, els objectius capitals del logopeda són, tot sovint i en general, posar una èmfasi preferent en el control de la fluïdesa, aprendre a quequejar amb més suavitat i menys visiblement, esperonar la parla en situacions de tensió, adquirir confiança com a comunicador, parlar amb lentitud i amb calma, respirar millor en el decurs de la parla o defugir les substitucions de paraules costoses per paraules més planeres. També, que l’inici de cada frase sigui encara més suau que la resta de la frase, expressar-se amb veu ferma però parlant faltat de presses, o bé tensionar menys els músculs mentre es parla. I una dada interessant: d’acord amb la vigoria individual del quequeig, les sessions solen ser particularitzades per un seguit de matisos.

Els grups d’autoajuda, espais de creixement personal

Les associacions i fundacions que tenen la tartamudesa com el seu eix principal, i tant les unes com les altres també les seves delegacions territorials, realitzen d’una manera regular i periòdica una sèrie de trobades, que cal veure com un espai de creixement personal i on existeix un compromís de confidencialitat, on les persones amb tartamudesa comparteixen les seves experiències lligades al trastorn. Són els grups d’autoajuda, i que en ocasions, poden tenir la presència de professionals que imparteixin activitats pel bé dels afectats de quequeig.

 

Els grups d’autoajuda, un dels eixos de les associacions i fundacions de tartamudesa

A la pràctica, els grups d’autoajuda que organitzen les diverses associacions i fundacions estatals i regionals, i que són un dels eixos, només un d’ells, tot i que prou destacats, d’aquestes entitats, solen ser molt ben valorats per les persones que directament hi participen. I és que la germanor i el bon ambient hi acostumen a ser absoluts. Així, es tracta d’experiències recurrents en el temps que, especialment per a aquells afectats i afectades a qui el quequeig els toca més els ànims i l’autoestima, són evocades sobretot com a profitoses i dinamitzadores.

La música, un instrument valuós i eficaç per combatre la tartamudesa

El poder curatiu de la música -i d’aquí ve l’expressió tan encertada de musicoteràpia-  és clar i incontestable. En aquest sentit, i concretant en la tartamudesa, esdevé una eina ingent de cara a lluitar contra les adversitats psicològiques que pot comportar tenir una parla arrítmica. Per tant, del cert, la música és un instrument immensament valuós i efectiu per combatre el quequeig, com a mínim des del punt de vista dels entrebancs emocionals que pot comportar.

 

El so de la música genera unes vibracions solemnes

Així, d’un cantó, gaudir escoltant amb suma atenció certs temes musicals que sedueixin  de debò, no tan sols és un plaer enorme i indiscutible, sinó que emociona tant, relaxa de tal manera i atrapa en un estat tan gran d’assossec i d’esplèndides vibracions que, aleshores, per a molts afectats i afectades, la tartamudesa passa a ser, tan sols, una simple i irrellevant anècdota de la vida.

 

El paper rehabilitador dels musicoterapeutes

D’altra banda, està comprovat que aquelles persones amb tartamudesa que, pròpiament, practiquen la musicoteràpia sota els consells d’una persona especialitzada, que és el musicoterapeuta o la musicoterapeuta, i que sobretot ho fan cantant com a vàlvula d’escapament per combatre les seves adversitats a l’hora de parlar, fins i tot poden veure parcialment rehabilitat el seu quequeig. D’aquesta manera, és probable que, en molts casos, se sentin millor amb elles mateixes, s’obrin més i, per tant, es facin més sociables, portin psicològicament millor el seu problema oral i, en definitiva, creixin com a persones.

El mètode Lidcombe, enfocat als infants

El mètode Lidcombe és un dels tractaments més recents i a la vegada més consolidats que existeixen. Val a dir que està explícitament enfocat als infants. El van idear a Austràlia, concretament a Sydney i a la facultat de Ciències de la Salut, i és un programa d’intervenció cada cop més estès.

 

El tractament el dirigeix un logopeda

Essencialment, es tracta d’un programa on els pares ajuden a l’infant quec en els seus àmbits familiars i quotidians, en un ambient de jocs, relax i restant-li al màxim possible la pressió. És el logopeda o la logopeda qui dirigeix el tractament que, després, els pares han de posar en pràctica sobre el terreny.

 

A la pràctica, val a dir que en el decurs de les visites regulars i periòdiques que els pares fan al logopeda, el professional o la professional els mostra què han de fer amb la criatura i la manera d’observar-ne els resultats, esperablement positius i amb una escala que va del 0, que vol dir que ha desaparegut el quequeig, fins al 10, de tartamudesa molt greu, i aquesta puntuació que setmanalment es dóna a coneìxer al logopeda és absolutament determinant de cara a comprovar la millora de l’infant, si cal rectificar alguns punts del tractament en el supòsit que no acabi d’incrementar-se la fluïdesa i també veure si la millora es consolidarà properament.

 

L’èxit del mètode Lidcombe

Val a dir que el tractament, que consta de dues etapes fonamentals, o sigui, una primera centrada des de l’inici fins a la gairebé desaparició del trastorn, i una segona que marca la continuïtat de la fluïdesa i, per tant, allunyar el risc d’una recaiguda, és adaptable al fet que cada infant és únic i diferent, de manera que hi ha la possibilitat d’ajustar el tractament en funció del que es requereixi. I un detall especialment considerable a valorar: ha estat la Fundación Española de la Tartamudez qui l’ha implantat a Espanya.

El mètode Ordóñez, creat per un sacerdot espanyol tartamut

L’anomenat “mètode Ordónez”, i més concretament dit Mètode de convergència ortofònica, va ser creat pel sacerdot espanyol tartamut Jesús Ordóñez, que va traspassar l’any 1963, una vegada aquest va superar el seu trastorn de la parla i amb l’objectiu d’ajudar a totes aquelles persones que es volien curar.

 

Cal dir que, actualment i a Espanya, tan sols el dirigeixen dues persones que al seu dia el van fer i van poder comprovar com la disfluència remitia notablement. L’una, és en Josep Sansalvador, president d’ATCAT; l’altra, el valencià Paco Martí.

 

Algunes característiques del tractament

És necessari apuntar, dit això, que el tractament s’inicia amb sis dies, com a mínim, de silenci total i absolut de la persona amb tartamudesa que el comença. Ara bé, aquest silenci tan sols s’ha de trencar amb dues hores diàries d’exercicis, una hora matinal, i l’altra durant la tarda. I val a dir que les tres primeres setmanes de tractament són les que duren la part principal del mètode, i que és quan es fan més intensament els exercicis, dels quals cal dir que tenen diversos pilars bàsics.

 

Primer, s’exercita la vocalització; després, la respiració i relaxació, i a continuació es realitzen lectures molt pausades de textos. Cal dir que està del tot comprovat que la millora en aquest punt del tractament és molt habitual i fins i tot radical i sorprenent. Tot i això, malgrat els grans avenços del principi, que convé insistir són molt freqüents i considerables, es fa indispensable una enorme disciplina. D’aquesta manera, a part de continuar fent exercicis, ja en el moment de tornar a parlar amb tothom es requereix totalment mantenir el ritme lent i molt tranquil en l’expressió oral durant uns quants mesos, detall que pot semblar incompatible amb la societat de la rapidesa i les presses que ens envolta.

 

Amb disciplina, el tractament pot rebaixar la intensitat del quequeig

D’aquesta manera, el risc d’una recaiguda sol ser elevat, perquè, absolutament, cal ser molt pacient i disciplinat per no accelar-se parlant, cosa que no es pot fer abans de mig any de l’inici del tractament. No obstant això, és veritat que són nombroses les persones que han fet el mètode Ordónez i que s’han adonat perfectament que el seu quequeig és menor. És a dir: és imprescindible dir que, per a un afectat o afectada adult, la tartamudesa no li desapareixerà, però si el tractament es fa seguint totes les pacients indicacions i amb tota la calma del món, les possibilitats d’una millora parcial són reals.