Qui sóc

Jordi Sacasas i Lluís

El meu nom és Jordi. Vaig néixer a Barcelona el 23 de maig del 1973, tot i que visc a Badalona. Em considero una persona educada, cordial, tot sovint afable, que detesta la mentida, que s’allunya de les persones arrogants i prepotents, que estima la seva gent fins a l’infinit i al qual s’hi pot dipositar tanta confiança com es vulgui.

No he tingut una vida senzilla. L’he viscuda de manera enormement irregular, amb alts i baixos accentuats, és a dir, amb èpoques força òptimes i favorables que han contrastat amb períodes més foscos. Ara bé: amb un patró comú tan visible com indiscutible que ha actuat, moltes vegades, com una càrrega altament feixuga i empipadora i que totes aquelles persones que em coneixeu heu percebut amb més o menys intensitat. En quatre paraules precises: sóc quec, tartamudejo, parlo d’una manera diferent en relació com ho fa una amplíssima majoria de la població.

La web, apreciats internautes, és probable que us entendreixi, i potser a partir d’aquesta lectura les persones del meu voltant m’estimareu encara més i valorareu amb més èmfasi les meves virtuts. Per tant, us brindo de bat a bat el meu cor, el meu sofriment, les meves experiències doloroses, però també els elements positius –que també n’hi ha hagut- que m’ha aportat la disfluència.

És convenient apuntar que els textos –tots els continguts els he redactat jo mateix- es mostraran, en molts dels seus trams, com una decidida i dinàmica empenta a totes aquelles persones amb símptomes de quequeig que veuen com la disfluència els resta, implacablement, qualitat de vida.

De fet, l’existència de la web és, d’una manera inqüestionable, fàcil d’entendre. La meva condició de tartamut, que afecta milers de persones al nostre país, em va conduir primer a engegar-la i ara a ampliar-la. A més a més, crec que pot representar terapèutic. Probablement, aprendré a coneixe’m millor i estimar-me amb més força.

Del cert, l’escriptura ha estat, durant una colla d’anys, una part absolutament vital i indispensable de la meva quotidianitat. Escriure és una manera joiosa de gaudir. I he escrit, en ocasions, per no defallir. Tenir quequesa és, en certa manera, un infortuni, una experiència a cops dolorosa, però, sens dubte, el resultat n’és el testimoni que us ofereixo. Escriure ha estat i és, ras i curt, una de les meves passions. Sense anar més lluny, nou llibres publicats de temàtica meteorològica, geogràfica i excursionista, juntament amb una muntanya d’articles, ho avalen. A més a més, el 2016 vaig estrenar, feta amb els propis coneixements, una web de meteorologia única, innovadora i crec que prou important, la Meteoteca de Catalunya, que, com la van definir a televisió, és una veritable enciclopèdia de meteorologia catalana.

Considerant com ha estat i és l’escriptura un dels meus grans motors, aquesta circumstància compta amb unes bases molt sòlides. Així, sempre, des de ben petit, he sentit una atracció immensa i indenegable per la meteorologia, o sigui, pel temps, i per un altre cantó per la geografia. La mescla de totes dues disciplines em va conduir a estudiar, amb tota la il·lusió del món, geografia a la Universitat de Barcelona, i una vegada llicenciat vaig optar per iniciar el doctorat. Ja dins el doctorat, vaig fer el primer curs, i el segon any vaig redactar la tesina, que va ser validada per un tribunal, cosa que em va permetre tenir el Diploma d’Estudis Avançats. La tesi, però, ja no la vaig començar.

Per cloure aquesta presentació, m’adono que sóc perfectament capaç d’escriure àmpliament sobre la tartamudesa, i ho veig com un acte de valentia. La gran majoria de persones afectades per la disfluència han preferit silenciar les seves vivències, talment com si aquesta –com sovint ha estat al llarg de la història- fos un tema imparlable, que calia defugir. Però, de ben segur, val la pena lluitar, i sobretot, esperar que aquesta web pugui convertir-se en un ajut per a totes aquelles persones que, com jo, són disfluents. Fins i tot, veig congruent pensar que la web col·labori a soterrar encara més l’estigma amb què la societat ha relacionat la disfèmia, i que, també, pugui ser un espai de contacte i debat, i no només entre les persones que parlem diferent.