Preguntes i respostes

La tartamudesa té cura?

La tartamudesa és un trastorn de la parla particularment nombrós en els infants. De fet, és altament probable que es pugui curar ella sola, fins i tot sense ajut exterior; aquesta circumstància, ben cert, és la més comuna. Ara bé, hi ha la possibilitat que, en un percentatge mínim de casos, la quequesa, ni tan sols amb la feina competent d’un logopeda, pugui guarir-se. Aleshores, ja es pot parlar, clarament, del naixement d’una tartamudesa crònica.

 

Tot adult que quequeja té tartamudesa crònica, i aquesta difícilment es cura. Dit i fet: els adults que avui quequegem, és d’allò més probable –per no dir segur- que sempre ho farem. Ara bé, malgrat aquestes afirmacions que no pretenen ser apocalíptiques, sí que la seva intensitat, gràcies a la feina dels logopedes, en alguns casos pot minvar, i, a més a més, es pot aprendre a tolerar-la arribant a saber-hi conviure-hi.

Hi ha alguna pastilla que faci millorar la tartamudesa?

En el segle XXI, amb la medicina tan avançada, hem de poder tenir el suport d’una  medicació cada cop més eficaç i segura. Val a dir que, amb l’objectiu de combatre una parla arítmica, no és insòlita la presa, per part d’algunes persones, d’antidepressius i/o ansiolítics.

 

  A la pràctica, la funció bàsica de l’ansiolític és tranquil·litzar i relaxar el pacient. En una paraula: assossegar-lo. L’antidepressiu, al seu torn, s’encarrega de millorar l’estat d’ànim i, en conseqüència, una autoestima probablement devaluada. I fins i tot, una part d’aquest tipus de medicació pot arribar a millorar el nivell de la parla. Tot plegat a causa d’una raó ben senzilla d’entendre: perquè considerant que aixequen l’ànim i l’autoestima, de retruc fan que ens hi obsessionem menys i, en conseqüència, que el quequeig tingui alguns progressos favorables.

El tartamudeig pot aparèixer en edats adultes?

És sabut que el tartamudeig, en una immensa majoria dels casos, sorgeix a la infantesa, particularment durant els estadis inicials del desenvolupament del llenguatge. Aquesta circumstància, fet i fet, és la més comuna. Ara bé, en algunes persones pot aparèixer, per primer cop, molt més tard; és a dir, avançada la joventut o, fins i tot, en edats adultes, cosa que representa una minoria enmig de la minoria que, pròpiament, som els afectats de quequeig.

 

Amb aquestes paraules, és evident que no pretenc atemorir, o com a mínim inquietar, cap persona fluïda. Es tracta d’una minoria entre una minoria, encara que és indiscutible que es faria necessari, en aquest context hipotètic, intentar adaptar-s’hi. A la pràctica, passar d’expressar-se amb una fluïdesa total a començar a embarbussar-se és un canvi que convé no menystenir.

La intensitat del quequeig d'una persona pot variar d'una estona a una altra, d'un dia a un altre o d'una època a una altra?

És molt freqüent que les persones amb quequesa haguem comprovat la fluctuació momentània, diària, o, fins i tot, anual, en la intensitat de la disfluència. Bàsicament, aquesta realitat força comuna i indiscutible té una raó de pes que convé manifestar.

 

Exposat això, és convenient afirmar que tot allò que ens vagi succeint en les nostres vides és capaç d’afectar el nostre punt feble principal, que és l’expressió oral. En quatre paraules precises: mentre que les novetats i les experiències positives poden fer  davallar el grau de quequeig, les notícies i les vivències negatives ens poden trasbalsar, un trasbals, en consequència, que sol evidenciar-se en un agreujament temporal del trastorn. És a dir: les causes externes tenen un protagonisme notable, més enllà de la cronificació de la tartamudesa, en el ritme de les nostres oracions.

La tartamudesa és una malaltia?

Encara a l’actualitat, no és infreqüent sentir o llegir que la tartamudesa és una malaltia. Aquesta afirmació és totalment errònia. La tartamudesa no és cap malaltia, i les persones afectades no som malaltes. El tartamudeig és un trastorn, una disfunció i, en certa manera, una anomalia.

La tartamudesa és una discapacitat?

La resposta a aquesta pregunta bé mereixeria, possiblement, tot un debat. I és que, fet i fet, no és superficial ni intranscendent. D’un cantó, tenim el grau de quequesa de cada afectat. D’un altre, si l’afectat que té un grau alt se’n pugui considerar, de discapacitat. Aquest detall convé apuntar-lo perquè pot haver-hi persones que se’n vegin, i altres, al seu torn, perquè la disfluència és més suau, que no.

 

No obstant això, existeix la possibilitat, per a nosaltres, d’obtenir un certificat de discapacitat. Per tenir el certificat és imprescindible haver estat avaluat per un tribunal mèdic i pagar 450 euros. Tot i així, qui el sol·licita té tots els números d’aconseguir-lo. Posseir-lo, dóna l’oportunitat de tenir avantatges i descomptes en múltiples aspectes.

Les persones amb tartamudesa som tan intel·ligents com qualsevol altra?

Una qüestió que ens ha inquietat en diverses ocasions a les persones disfèmiques és si la gent sap distingir entre una persona que té un trastorn de la parla i una altra que pateix una disminució psíquica.

 

Val la pena remarcar que aquests pensaments tan demolidors i que no són per enlloc inofensius per a qui s’ho planteja, que és significatiu de tenir en consideració que està científicament demostrat que les persones disfluents no tenim un coeficient intel·lectual inferior, ni que sigui tan sols lleument, al 99% restant de la població.

 

Malgrat aquesta certitud, és veritat que és probable que encara algunes persones poden lligar quequesa amb una intel·ligència menor. Bàsicament, a causa de dues raons principals: primera, a conseqüència de l’estigma i la deshonra que històricament ha acompanyat el quequeig; en segon lloc, perquè les persones que no ens expressem rítmicament solem reemplaçar una paraula que ens costa dir per una altra que moltes vegades és molt menys adient; tan poc, de vegades, que pot resultar desconcertant per a l’oient. És més: segons l’estranyesa que exterioritzi l’oient, la persona afectada pel quequeig pot arribar a creure –i no tan sols en casos extrems- que el seu nivell intel·lectual queda endarrerit respecte al de l’interlocutor. I és que, estrictament, aquesta és una de les creences negatives que han envoltat i deteriorat més la qualitat de vida d’algunes persones amb evidències de tartamudesa.

És tan greu tenir tartamudesa com per tenir idees de suïcidi?

És el moment de destacar que quan una persona escup l’avís que es planteja plegar de viure, sigui quina sigui la seva edat i situació particular, és indispensable que sempre –sempre!- ens ho prenguem seriosament, i amb urgència posar-la sota el paraigües d’un psiquiatre. El món és massa ple d’aquest tipus de tragèdies.

 

En aquest context, són nombrosos els afectats de tartamudeig que han tingut idees suïcides. En són menys, per sort, els que ho han intentat. No obstant això, i llastimosament, sí que és veritat que algunes persones disfèmiques s’han tret la vida. De fet, veure’s obstruïts de poder-se desenvolupar amb la fortalesa amb què ho fan els altres i en tot instant tartamudejar amb severitat pot arribar a ser un desmoralitzant contratemps que impossibilita una qualitat de vida mínimament òptima.

A les persones amb quequeig costa més trobar feina?

A banda dels problemes emocionals que pot comportar la quequesa, és del tot cert que n’hi ha altres de diversos tipus. En aquest sentit, un dels entrebancs més seriosos i que poden incapacitar clarament, és que, a per als disfluents, és més difícil trobar feina –on cal passar una entrevista personal que pot convertir-se en tot un maldecap per al disfèmic- o, ja directament, desenvolupar-s’hi.

 

En efecte, el quequeig és capaç de dinamitar i impossibilitar moltes carreres professionals que, sense el trastorn, serien satisfactòries. De fet, és probable de trobar nombroses persones amb quequesa frustrades des del punt de vista professional. De tot plegat n’hem de treure una conclusió rotunda: un dels trets de la vida més significatius on la quequesa fa malbé les persones afectades és en la seva carrera professional.

Les persones tartamudes estan discriminades?

Per què en tantes ocasions, en especial en temps que ja formen part del passat, encara que a l’actualitat bastant menys, s’ha equiparat la tartamudesa a un tema tabú, o sigui, del qual era millor evitar parlar-ne?. És a dir: estem discriminats?.

 

Malgrat que les persones amb disfèmia hem viscut situacions a voltes xocants, traumàtiques i altament desesperançadores, només algunes -i tan sols rarament- han gosat treure la disfluència a conversa. Dit d’una altra manera: una infinitat de persones delmades pel trastorn ha sofert d’amagat i en secret un patiment de proporcions més que considerables. És molt probable, doncs, que hagi estat a causa d’una raó fonamental: perquè tot sovint -detall gens menystenible que, i ho subratllo, ja es comença a corregir- la persona disfèmica ha estat estigmatitzada com a anòmala, desplaent i repulsiva. Tot i aquestes duríssimes circumstàncies, avui l’escenari aparentment sembla menys odiós.

 

Fet i fet, les persones amb quequesa s’han inclinat i encara s’inclinen, en general, a no expressar a quasi bé ningú -o a ningú!- el seu problema; tant, per entendre-ho, que ho han pretès enterrar evitant parlar-ne, fins i tot, amb les persones del voltant. En quatre paraules precises: tot allò que rodejés la tartamudesa, amb excessiva frivolitat ha estat vist com una anormalitat.

Per què quan cantem les persones amb tartamudesa som fluïdes?

Les persones que no tenim fluïdesa oral disposem d’una sèrie de singularitats. Una d’elles, per exemple, i és una bona curiositat, és que, si cantem, i en particular si ho fem en grup, ens tornem temporalment fluïdes. És a dir: si cantem, no ens embarbussem.

 

L’explicació a aquesta particularitat és que, cantant, s’activa una àrea del cervell diferent en relació la que ho fa quan, simplement, parlem. Aquesta en seria la raó. I és que són diverses les ocasions que hem sentit a dir o hem llegit que les persones disfluents, cantant, deixem de ser-ho momentàniament. Un detall, doncs, ben cert.

Per què moltes vegades s'ha considerat una persona amb tartamudesa com 'el tonto del poble'?

És indiscutible –i ho podria o ho podríem afirmar tantes vegades com faci falta- la deshonra que, des de temps passats, sovint s’ha associat a la tartamudesa. És ben cert: aquesta singularitat –o anomalia- en l’emissió de les paraules ha comportat que un gran nombre d’afectats hagin estat vistos com a éssers inferiors. En quatre paraules precises: un munt de cops s’ha considerat una persona amb tartamudesa com “el tonto del poble”. Així de cruel, així de clar, així d’injust i contundent. I és que tampoc ha ajudat que era habitual, en moltes pel·lícules espanyoles dels anys seixanta i setanta, que el tartamut de la pel·lícula se’l considerés, precisament, “el tonto del poble”.

 

En aquest sentit, cal remarcar de nou i profundament l’estigma i la incomprensió, a tots els nivells i no tan sols en el cinema, que amb tanta freqüència ha acompanyat tot allò que rodejés el trastorn de la parla més comú. En efecte, tant si vivim a Badalona, com a Madrid o Caracas, les persones que, en ocasions, ens costa expressar-nos no som ni éssers inferiors ni “els tontos del poble”. I és que, com tothom, tenim defectes i virtuts, però ens agermana aquesta peculiaritat oral: de manera més o menys habitual ens encallem.

Ha arribat l'hora de parlar amb naturalitat de la tartamudesa?

És innegable que ja ha arribat el moment precís, com a societat i però també a nivell individual, d’intentar fer l’esforç per parlar de la tartamudesa, sigui la nostra pròpia o la d’alguna persona més o menys pròxima, amb naturalitat i espontaneïtat. Per tant, exterioritzant el trastorn sense dramatismes i allunyant-lo d’una visió particularment pessimista i ofegadora, és evident que farem la nostra aportació amb l’objectiu de relativitzar què significa ser disfluent.

Quins trucs utilitzem els afectats de quequeig per intentar dissimular la disfluència?

La parla de moltes persones afectades de quequeig varia en funció de tot allò que els vagi passant. En consequència, mentre que alguns dies o en algunes èpoques les frases  surten d’una manera més rítmica i favorable, en altres ocasions ens embarbussem amb facilitat.

 

Així, quan arrosseguem un seguit de dies en què la parla està espessa, i amb la plena intenció d’esmorteir la riuada de frases irregulars, solem utilitzar amb molta freqüència unes paraules de suport per intentar expressar-nos més fluïdament. Per exemple, “doncs” i “així” són casos recurrents que situem enmig de les frases.

 

Aquests mots de suport els podem definir com una mena de “muletillas”. Ara bé, és veritat que no forçosament a totes les persones que parlem diferent ens van bé les mateixes paraules de suport. En qualsevol cas, és un truc que, amb més o menys èxit,  serveix per pretendre dissimular el quequeig davant de gent amb la qual es vol quedar bé.

Com pot ser que, de vegades ens preguntem, encara hi hagi gent que parli de la tartamudesa en to despectiu?

A les persones que ens entrebanquem a l’hora d’expressar-nos ens irrita especialment que encara hi hagi gent, avui dia, que faci mofa, d’alguna manera o una altra, i aquí cal incloure-hi “acudits”, del nostre trastorn. Directament, els veiem com a brètols, gent que ens deixa glaçats amb els seus comentaris enormement desafortunats. Aleshores, ens preguntem: són ganes de fer-se el “xulo”? Els rellisquen els entrebancs que puguin tenir els altres?. Són individus sense cultura?. O, simplement, són mal educats?. Però no, no ens faran callar!.

Les persones disfluents somiem que som fluïdes?

Enmig de l’oceà d’incertesa, de complexitat en les emocions, d’entrebancs en la vida quotidiana i, fins i tot, amb sentiments al caire de la solitud que acompanyen un gran nombre de persones afectades de tartamudesa, hi ha possibilitat manifesta d’un oasi involuntari de calma i benestar.

 

Efectivament, si són nombrosíssims els quecs, malgrat que, cal advertir-ho, no tots la pateixen, que es troben atrapats en la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala. Dit d’una altra manera: que ens expressàvem sense embarbussar-nos gens ni mica o, com a mínim, que parlàvem molt més fluïdament del que solem fer-ho.

Més enllà dels tipus oficials de tartamudesa, n'hi ha tantes com persones afectades?

Cal remarcar que un 1% de la població no s’expressa, a l’hora de parlar, amb fluïdesa. Ara bé, tot i que les línies mestres que exposen els especialistes són congruents i estan científicament provades, en el sentit dels diversos tipus de tartamudesa que hi ha, és ben cert que, a la vegada, podem afirmar que hi ha tantes tartamudeses com persones afectades. Aquest detall, a la pràctica, és significatiu.

 

Així, ajuntant i agrupant persones disfluents, un afectat atent a les particularitats orals de cadascú o bé una persona sense el trastorn que també escolti de valent, percebrà que cada noi o noia, o cada home o dona, té un quequeig diferent i individualitzat. Dit això, cal comentar, en conseqüència, un detall perfectament extrapolable. I és que, al món, hi ha milions de tartamudeses diferents; al conjunt d’Espanya, centenars de milers, i concretant en Catalunya, desenes de milers. Cadascú de nosaltres és, en aquest sentit, un exemple demostrable.

Quin és el futbolista tartamut més famós?

El futbolista tartamut més famós, considerant, en aquest sentit, la seva qualitat sobre el terreny de joc i el fet de pertànyer a un equip de primera fila, és el davanter colombià James Rodríguez, que pertany al Real Madrid (juga actualment com a cedit al Bayern de Munic) i que va ser un dels millors jugadors del Mundial del 2014. Així, escoltant-lo en declaracions als periodistes que es difonen per televisió, és facilment comprovable la seva manera arrítmica d’expressar-se.

Una persona amb tartamudesa pot fascinar-se escoltant un magnífic orador? O se'l menjarà l'enveja?

Hi ha certs tertulians televisius i radiofònics, determinats presentadors d’aquests dos mitjans de comunicació, diversos professors i alguns polítics i actors que tenen un parlar realment majestuós, i que provoquen que escoltar-los sigui un plaer absolut. Fins i tot per a un afectat o afectada de quequeig!.

 

En aquest ordre de coses, és relativament freqüent parar atenció a persones d’aquests camps esmentats que tenen una oratòria, com a mínim, sensacional. O literalment,  perfecta. I compte: força persones amb tartamudesa no les envejem pas. I és que, en aquestes situacions, només ens queda treure’ns el barret i aplaudir.

Una persona amb tartamudesa s'expressa amb fluïdesa si no pensa en el seu trastorn oral?

Aquest detall és tan cert com ben explícit. Així, en el supòsit que anem a parlar amb algú o ja ho estiguem fent, és altament probable que tinguem present el nostre trastorn oral, independentment del grau de quequeig que ens afecti aquell dia.

 

És convenient apuntar aquesta dada perquè la situació descrita és tan comuna com general. És a dir: les persones disfèmiques pensem en la nostra disfluència una gran part del dia, per no dir, fins i tot, que a tothora. Dit d’una altra manera: es pot considerar aquest fet com un símptoma més que evident de l’obsessió mental que afecta nombroses persones amb quequeig.

 

Ara bé, en aquest context habitual, hi ha la possibilitat que, del tot transitòriament, no pensem en la disfluència. Aleshores, tenim bastants números que ens expressem ritmicament, sense embarbussar-nos gens ni mica. De tot plegat cal treure’n una conclusió rellevant. I és que la tartamudesa té un component psicològic notable.

Realment, la tartamudesa pot invalidar tant una persona?

Cal comptar amb la possibilitat que, a l’ombra d’aquesta joia enaltida que és el desenvolupament del llenguatge en els infants, hi hagi el risc que pugui sorgir un inconvenient, un entrebanc remarcable i força sonat que desbarati aquest període capital.

 

Així, en els casos en què apareix la quequesa, s’ha comprovat que és a partir de la ratlla dels cinc o sis anys quan l’infant perceb que la seva parla és diferent -eventualitat que el neguiteja- a la de les altres persones. A més a més, cal destacar que, normalment, ja a la infantesa es perfilen els primers senyals que porten a les criatures a esquivar o a angoixar-se davant de situacions on sigui necessari parlar. Lligat amb tot això, hi ha la possibilitat que es pugui haver originat una quequesa crònica.

 

D’acord amb aquestes afirmacions, es fa ben palès que una parla disfèmica pot, ja en edats prematures, alterar la nostra incipient personalitat. I és que, ras i curt, sembla indenegable que en la parla es troba una part significativa de la personalitat de cadascú, siguem o no siguem persones disfluents.

 

No podem menystenir, en relació amb la qüestió anterior, que en la parla es troba una part rellevant de la nostra identitat. Aquesta conjuctura, ben cert, possibilita que una persona amb una expressió oral embrollada i laberíntica compti, sobretot, amb una autoestima i un concepte de sí mateix no gaire esperonador. I també: que l’optimisme no sigui un dels trets diferencials del seu caràcter.

 

A la pràctica, és vàlid anotar que un dels pensaments per excel·lència que en l’edat adulta ens envolten als quecs -i, per tant, que hem viscut la cronificació del trastorn- són les conseqüències negatives que en profusos àmbits de la vida se’n poden derivar. Així, és prou comú, valorant els reduïts èxits terapèutics en els intents per deixar de quequejar, que una munió de sentiments negatius, com la por, l’ansietat, la frustació i la vergonya, són evocats com a situacions recurrents.

 

Considerant la parla tal com és un procés comunicatiu, és irrefutable, en conseqüència, el seu lligam amb tot un cúmul de factors negatius emocionals i socials que no fan altra cosa que aguditzar el condicionament de cara a la vida diària i el sofriment a què estem sotmesos, en moltes ocasions, els adults amb disfèmia. I és que, en definitiva, és innegable que la qualitat de vida d’aquesta part de la població es veu profundament alterada, tant que sol arrelar un autoconcepte de persona incapacitada i enormement limitada. Francament, molts de nosaltres hem hagut de conviure embolcallats d’una moral tan fràgil i trencadissa com una figura de porcellana.

 

En aquestes inestables condicions, és força freqüent que els pensaments sobre la quequesa mentre es parla siguin permanents en el decurs d’una conversa o simplement d’una frase; és a dir, que la persona que sofreix una disfèmia dura i cruel no deixa d’autocontrolar-se, detall que el neguiteja encara més i reforça una parla ja prou feble. De tot plegat n’hem de treure una conclusió concreta, particularment enfocada a aquelles persones afectades de tartamudesa severa: la confiança queda tan tocada que, habitualment, la persona que quequeja amb intensitat té la seguretat que causa una molt mala impressió a l’oient. Fruit directe d’aquesta circumstància, cal anotar que, llastimosament, la qualitat de vida de les persones més tocades per la disfluència se’n ressent d’una manera molt marcada.

 

Cal anotar que moltes persones disfèmiques fa temps que han perdut el compte de les vegades que han vessat llàgrimes per culpa del trastorn. Desenes?. Dotzenes?. Centenars?. En unes ocasions, els ulls simplement s’han humitejat; altres cops, en canvi, i senyal inequívoc d’unes inclemències d’allò més poderoses i esclafants, han estat veritables plors.

 

En un altre ordre de coses, val a dir que, aparentment, relacionar-se amb altres persones pot semblar una tasca ben senzilla i reiterativa. Interactuar amb un seguit de gent diversa forma part de la quotidianitat més absoluta. Però en aquest escenari força comú i rutinari és paradoxal que hi ha hagi persones que visquin, gairebé, desconnectades de la realitat diària, del món i de l’entorn. Desgraciadament, el quequeig ha aportat massa dosis d’aïllament.

 

En aquest context, delmades i fortament afligides a causa d’unes vivències habituals hostils, és colpidor afirmar que algunes persones adultes han optat per viure pràcticament aïllades de les relacions socials, allunyades d’unes perspectives que abastessin progressos laborals i amb un dia a dia totalment condicionat per la disfluència. I és que, amb el propòsit que entengueu la intensitat que poden assolir els factors emocionals i psicològics nocius, val a dir que quasi la meitat dels adults disfluents pateix fòbia social.

 

Del cert, força més lligat a les persones amb quequesa moderada o severa que no pas pel que fa a les qui la sofreixen lleugera, aquesta conjuctura pot ser ben real. I és que, considerant que aquestes persones es veuen a sí mateixes com a mal parlants, és probable, en conseqüència, que evitin el màxim possible de comunicar-se. En quatre paraules precises: un exemple més i prou rellevant a sumar a les dificultats interpersonals i socials que, de manera recurrent, pot comportar un quequeig agut i intens.

 

En tot això, hi ha un detall demolidor que agreuja el fluix estat anímic de molts afectats. Així, trencant encara més la qualitat de vida d’alguns d’ells, no és estrany que puguin arribar a la conclusió que el seu nivell intel·lectual és baix, inferior al de la gran majoria de la població i, a més a més, i pocs dubtes en poden arribar a tenir, sospitant que siguin disminuïts psíquics. En aquest sentit, és veritat que l’estigma que tradicionalment ha acompanyat la tartamudesa hi ha ajudat vivament.

 

Un darrer aspecte rellevant obligatori de comentar són les burles que hem patit moltes persones disfluents, i que poden comportar un sentiment d’incapacitació encara més notable.

 

Estrictament, burlar-se d’una persona amb quequeig és cruel, inhumà, gairebé un acte salvatge i despietat. I fer-ho sense compassió, amb un ímpetu malaltís, és digne de la màxima repulsa. La majoria de tartamuts hem rebut actituds ofensives, en ocasions demolidores. Aquests comportaments atapeïts d’hostilitat poden arribar a generar, en els casos aguts, profundes depressions; com a mínim, un rosari de sensacions d’incredulitat i desconcert exasperants. Però, i els acudits? No som poques les persones que hem escoltat acudits –bromes, si se’n pot dir així, totalment injustes- en què una persona amb quequesa n’és el protagonista destacat. Qui més qui menys recorda aquell presumpte showman televisiu dels anys vuitanta i noranta que es deia Arévalo. No era agradable sentir-lo, i encara menys comprovar com el públic reia pels descosits. Humiliant!.