La tartamudesa: Informació general

La tartamudesa, una alteració del ritme de la parla

Moltes persones, i malgrat que encara sigui una gran desconeguda, poden intentar definir amb més o menys encert què és la tartamudesa, bàsicament perquè coneixen algú que en té o perquè fins i tot els pot venir a la memòria algun lamentable acudit d’aquest tema. Així, se sol pensar que una persona té tartamudesa –ras i curt, que és tartamuda- quan es perceb la repetició de lletres, síl·labes i/o paraules. En quatre paraules més precises: quan no té fluïdesa oral.

 

Han estat moltes les definicions de tartamudesa que s’han divulgat

Estrictament, han estat nombroses les definicions que s’han divulgat, tant en temps més passats com últimament. Així, han estat diversos els autors i investigadors que n’han ofert la seva pròpia definició, de manera que, en conseqüència, existeixen tantes definicions com gent que l’ha estudiada, a part de no oblidar les que han redactat diccionaris i enciclopèdies. Amb tot, és innegable que se sol coincidir en el fet que es tracta d’una alteració que afecta el ritme de la parla.

 

La meva pròpia definició de tartamudesa

Concretem el concepte tartamudesa. Us dono la meva pròpia definició. En línies generals, la tartamudesa o quequesa –que és ben bé el mateix- és evocada com un trastorn de la parla caracteritzat per les repeticions i interrupcions involuntàries en l’emissió de les paraules, acompanyades de diversos moviments i desordres respiratoris i vasomotors. I us apunto una altra definició interessant per entendre-la millor: és un trastorn de la comunicació caracteritzat per la repetició o el bloqueig espasmòdic d’un so, una síl·laba o una paraula.

 

Diverses definicions a considerar

Segons ATCAT, la tartamudesa, quequesa o disfèmia és un trastorn de la comunicació en el qual el flux de la parla es trenca per repeticions (E-E Em dic Ramon), prolongacions (EEEm dic Ramon) o aturades anormals (sense so) de sons i sil·labes. També hi pot haver moviments facials i corporals inusuals associats amb l’esforç de parlar.
 
A parer de Pedro Rodríguez, president de la Asociación Iberoamericana de la Tartamudez, la tartamudesa és un trastorn de la parla que afecta el procés comunicatiu i que es caracteritza per interrupcions involuntàries en la fluïdesa de la parla de les persones. Aquestes interrupcions en la fluïdesa de la parla són l’expressió visible de la interacció de determinats factors orgànics, psicològics i socials que determinen i orienten en l’individu la conformació d’un ser, un fer i un sentir amb característiques pròpies.
 
Segons la Vikipedia en la seva versió en espanyol, la tartamudesa és un trastorn de la comunicació (no un trastorn del llenguatge) que es caracteritza per interrupcions involuntàries de la parla que s’acompanyen de tensió muscular a la cara i coll, por i estrès.
 
La Speech Foundation of America afirma que la tartamudesa és un desordre en la comunicació, caracteritzat per excessives disrupcions involuntàries o bloquejos en la fluïdesa de la parla, particularment quan aquestes disrupcions consisteixen en repeticions o prolongacions d’un so o sil·laba i quan van acompanyades de conductes d’evitació amb esforç.

 

Conclusió de les diverses definicions

D’aquest seguit de definicions ara anotades, es conclou que tartamudejar sol significar el següent:
 
. Repetir síl·labes o paraules.
 
. Dificultats per començar una paraula.
 
. Allargament de lletres, síl·labes o sons.
 
. Tensió física i moviments diversos.

 

La tartamudesa, el trastorn de la fluïdesa de la parla per antonomàsia

Val a dir que aquest trastorn, un dels existents de la parla i ben probablement el més estigmatitzat i envoltat d’un cert tabú durant molt de temps, ha estat definit –i ho torno a remarcar- de la mà de molts autors. En qualsevol cas, en les paraules dels paràgrafs anterior he pretès resumir-ho.
 
Tot i que us comentava que és un dels trastorns de la parla, és ben veritat que cal  veure’l com el més rellevant en relació la fluïdesa d’aquesta, entenent-se com a fluïdesa la facilitat, sense esforç, per parlar en un flux continuat. I és que, dit això, val la pena subratllar que és una alteració molt visible que condueix a expressar-se de manera  anòmala.

La tartamudesa, una manera singular d’expressar-se

Valorant el fet que la tartamudesa és una alteració força visible des de la perspectiva de l’interlocutor, aquesta singular manera d’expressar-se es fa patent tant amb repeticions de paraules o síl·labes, o bé en forma de bloquejos. I encara més: també pot exterioritzar-se, conjuntament, de les tres maneres. I anant més enllà, també és plausible que es produeixin manifestacions motores de diversa índole; per exemple, i amb el pròposit d’esmentar-ne només tres, malgrat que destacades, gesticular amb els ulls, moure bruscament la mandíbula o tenir dificultats respiratòries.

 

Existeixen tres tipus de tartamudesa en funció de les seves característiques

Ara bé, és convenient detallar que, segons les seves característiques, s’han distingit tres tipus principals de tartamudesa.
 
a) Tartamudesa clònica
És la més coneguda, encara que no vol dir que sigui la més freqüent, que és la tercera d’aquesta primera classificació. Ve singularitzada per visibles i indissimulables repeticions de síl·labes i/o paraules, sobretot a l’inici d’aquestes i encara més habitualment en consonants que no pas en vocals.
 
b) Tartamudesa tònica
Les interrupcions involuntàries són causades per bloquejos i espasmes –i poden ser nombrosos tant els uns com els altres- i provocar tensió muscular i facial, que serien moviments primaris, o sigui, també involuntaris, però a la vegada igualment poden aparèixer moviments secundaris, és a dir, fets voluntàriament per autoajudar-se a parlar, més que no pas per repeticions de síl·labes i paraules.
 
c) Tartamudesa mitxa o tònico-clònica,
És una mescla de les dues anteriors i representa el tipus principal i més recurrent i estès entre els afectats per la disfluència. Per tant, l’afectat tònico-clònic evidencia tant repeticions de síl·labes i paraules com bloquejos i espasmes. A més, inclou tant els moviments primaris –la tensió muscular i facial esmentada- com els secundaris -i aquí s’inclourien moure braços i cames-.

 

Existeixen tres tipus de tartamudesa en funció del seu origen

Tot i els tres tipus genèrics i principals desglossats, cal anotar que, en funció de la seva aparició, o més ben dit, segons el seu origen, se’n poden distingir tres classes més.
 
a)Tartamudesa progressiva o de desenvolupament
És la més comuna i estesa, irromp durant la infantesa, en particular quan els infants ja parlen, o sigui, entre els dos i cinc anys, i és la que podria convertir-se en crònica si no es corregeix, com a màxim, a l’adolescència. De tota manera, una majoria de nens la superen espontàniment. I precisament, s’anomena progressiva perquè la seva aparició és pausada i no pas sobtada. A més, la seva intensitat en aquestes edats curtes és variable segons elements externs diversos com poden ser l’estrès o no associat a la conversa, de què tracta aquesta o l’actitud de la persona o persones amb qui es comunica l’infant.
 
b)Tartamudesa psicogènica
Sol ser una conseqüència directa, en l’edat adulta, vinculada a fets traumàtics i que pot aparèixer bruscament. Cal dir que és la menys habitual –de fet és molt poc corrent-, tot i que antigament es creia que era la raó primordial i més freqüent de la seva aparició.
 
c)Tartamudesa neurogènica
Com l’anterior, situada en un pla secundari, però en aquest cas una mica menys, i aquesta dada ja ens indica prou bé que la tartamudesa progressiva o de desenvolupament és la clàssica per excel·lència, en referència al nombre de persones afectades. Va lligada a lesions cerebrals i igualment sorgeix de cop i volta. També se la coneix amb el nom de tartamudesa adquirida.

 

Hi ha quatre tipus de tartamudesa segons la seva evolució

Segons la seva evolució, es distingeixen quatre tipus diferents de tartamudesa:
 
a)Tartamudesa inicial
Es produeix fins als tres anys i és la disfluència típica dels infants quan comencen a parlar.
 
b)Tartamudesa de desenvolupament
Com la primera no sent ben bé pròpiament tartamudesa, sí que evidencia la continuïtat, perquè es dóna entre els tres i cinc anys, i empitjorament de l’anterior.
 
c)Tartamudesa primària
Es produeix cap als cinc i sis anys i simbolitza, pròpiament, més enllà de les disfluències habituals de l’edat, el naixement de la tartamudesa.
 
d)Tartamudesa secundària
Tenint l’origen en la tartamudesa primària, és la que afecta les criatures a partir dels set anys, els joves i les persones adultes, i representa un estat de quequeig clarament desenvolupat.

 

Hi ha cinc graus d’intensitat de la tartamudesa

Una circumstància significativa que cal no passar per alt és la desigual intensitat de la tartamudesa. Afirmat això, existeixen cinc graus que són interessants d’esmentar:
 
a)Tartamudesa lleu
És aquella que es presenta en les persones que tartamudegen o es bloquegen en menys d’un 5% de les síl·labes.
 
b)Tartamudesa lleu a moderada
Als afectats se’ls fa visible el problema entre un 5 i 10% de les síl·labes.
 
c)Tartamudesa moderada, entre un 10 i 15%.
 
d)Tartamudesa moderada a severa, entre un 15 i 20%.
 
e)Tartamudesa severa, on la persona disfluent repeteix o es bloqueja en més d’un 20% de les síl·labes.
 
I pel que fa a aquesta darrera classificació, afegeixo una nota complementària: dels cinc graus, els més freqüents són els tres primers, i de tot això que apunto que cal treure’n una bona conclusió. I és que partint de la premisa que cada afectat tartamudeja de manera diferent, gairebé podem dir que cada persona té un tartamudeig concret.

La diversitat de causes que s’han divulgat

Cercant quina és la causa -o les causes- que provoquen la tartamudesa, val a dir que han estat molt nombroses les teories –quasi bé l’una rere l’altra- que s’han donat en el transcurs dels segles.

 

Algunes hipòtesis del passat

Algunes hipòtesis curioses i originals i divulgades en èpoques passades, i d’aquesta manera es creia al segle XIV en una de les explicacions més llunyanes de què es té constància, ens condueixen a anunciar que la raó bàsica era la humitat que envolta la llengua.
 
Fent un salt cronològic notable i passant al segle XIX, es culpava a la manca de voluntat per parlar. Fins i tot, una altra teoria que a hores d’ara també sembla estrambòtica, com les dues anteriors, responsabilitzava una possible desviació de la llengua.
 
Malgrat aquestes tres raons prou destacades tot i la seva alta originalitat, i que n’acompanyaven d’altres que es van valorar i totes plegades s’han constatat com del tot equivocades, és ben cert que no va ser fins a partir de mitjans del segle XX quan es van començar a concloure unes causes més favorables, precises i, particularment, força més ajustades a la realitat.

 

Probablement la tartamudesa té un origen multifactorial

De tota manera, cal afirmar que, fins i tot avui dia, no es coneixen amb certesa les causes exactes que provoquen el quequeig. Ara bé, sí que ja es pot concloure que, probablement, la raó sigui multifactorial. O el que és el mateix: fruit de la mescla d’una sèrie de factors neurològics, genètics i psicològics.

 

Es creu que la tartamudesa és fruit d’un defecte estructural en el cervell

Així, malgrat que és convenient subratllar novament que amb una total exactitud no se’n saben les causes, en part perquè la interrelació de tots aquests factors ho dificulta, és veritat que s’ha pogut constatar el fet que el cervell actua de manera desigual en el supòsit que la persona sigui o no sigui disfluent.
 
Exposat això, cal dir que s’ha demostrat que les persones amb quequesa activen algunes àrees de l’hemisferi dret, just a l’inversa de les persones que s’expressen amb fluïdesa, que usen l’hemisferi esquerre. Dit d’una altra manera: la quequesa seria causada per una manca de sintonia en l’activació d’àrees relacionades amb la parla. És a dir: la tartamudesa és, doncs, probablement originada, i aquesta seria la hipòtesi més plausible, per un defecte estructural en el cervell, del qual en resulta una mala connexió entre les zones relacionades amb la parla en l’escorça cerebral. A més, es creu que aquesta anormalitat es desenvolupa quan els nens comencen a aprendre a parlar, d’aquí que siguin moltes les criatures que s’encallin a l’hora d’expressar-se.

 

Els factors genètics semblen clau en l’origen del quequeig

D’altra banda, és interessant assenyalar que s’han descobert tres gens vinculats amb la continuïtat de la disfluència en persones de la mateixa família; o sigui, que és comú que el quequeig es transmeti de generació en generació.
 
A la pràctica, aquesta predisposició genètica del trastorn -de la qual, doncs, ben pocs dubtes en queden, d’aquesta transmissió genètica n’hauríem de dir- fa que 2/3 de les persones afectades tenen un familiar, directe o no, amb els mateixos símptomes. I anant més enllà: s’entén i es conclou, aleshores, que si un dels dos membres de la parella té quequeig, hi haurà molt més risc que el fill, filla o algun dels fills que tinguin també sigui disfèmic. I més dades prou curioses però reals: en el cas que tinguin, les criatures, algun familiar amb tartamudesa crònica és més fàcil que els infants tampoc es curin, contràriament al que succeeix si el familiar ha superat el quequeig, o sigui, que al nen –i si és nena té més possibilitats d’abandonar el trastorn- amb una mica de sort li pot desaparèixer.
 
Sembla, així, que les alteracions genètiques poden desenvolupar un paper determinant en el naixement de la disfluència. En conseqüència, la transcendència dels factors genètics, i en particular les mutacions dels gens, semblen clau a l’hora d’entendre la disfèmia.

 

Encara no existeix una raó exacta i segura en l’origen del quequeig

Per tant, la notable diversitat de teories que s’han divulgat i publicat del perquè de la tartamudesa no ha trobat, de moment, tot i els avenços dels últims temps, una total certesa ni una explicació consensuada, però, en qualsevol cas, d’allò que queden poques discussions és de l’anomalia en el funcionament dels dos hemisferis del cervell i de la importància hereditària.

La tartamudesa té la seva pròpia “festivitat” marcada en el calendari

Tots tenim present diverses, i fins i tot nombroses, malalties i trastorns, algunes i alguns, respectivament, més massius entre la població i altres, en canvi, d’un abast més reduït, que tenen un dia marcat com especial en el calendari amb l’objectiu ben coherent  i justificat de donar-los a conèixer i conscienciar com més persones millor.

 

La necessitat que cada 22 d’octubre la tartamudesa surti als mitjans de comunicació

En efecte, en relació directa a això, val a dir que cada 22 d’octubre se celebra el Dia Mundial per al Coneixement de la Tartamudesa, una efemèride notable que cada vegada més arriba a la gent i als mitjans de comunicació, detalls que són d’agrair profundament perquè el tartamudeig és una alteració -o una anomalia en podríem dir- francament minoritària, malgrat que el seu impacte pot esdevenir fulminant.

 

Per què es va crear el Dia Mundial per al Coneixement de la Tartamudesa?

Així, val a dir que la “festivitat” del 22 d’octubre se celebra a tot el món ininterrompudament des de l’any 1998. Creada aquesta “festivitat” assenyalada per l’European League of Stuttering Association (ELSA), va ser impulsada amb l’objectiu fonamental d’eliminar la discrimació social cap a les persones que tartamudegen i, per tant, conscienciar i sensibilitzar la població, i promoure oportunitats perquè els afectats puguin assolir les seves legítimes aspiracions.

El quequeig, un trastorn absolutament minoritari

En moltes ocasions, les dades estadístiques no són més que simples números. Ara bé, darrere aquests números hi ha nombroses malalties i trastorns que es poden definir de minoritaris. No obstant això, no per aquest motiu cal menystenir les persones que se’n veuen desafavorides. En aquest ordre de coses, per tant, ja podem anunciar en veu alta, talment com és fàcil de constatar en les nostres converses amb els altres i en el dia a dia, que el quequeig és un d’aquests fets que toquen a un percentatge baixíssim de persones.

 

Una disfunció minoritària, però capaç d’arrasar les persones afectades

D’acord amb les afirmacions anteriors, doncs, se sap del cert que, segons informa l’Organització Mundial de la Salut, un 1% de la població pateix quequeig. Malgrat que, amb aquesta dada sobre la taula, pot donar la sensació que es tracta d’una disfunció d’allò més minoritària, és incontestable que, de vegades, els seus efectes poden ser duríssims.

La tartamudesa, una anomalia majoritàriament masculina

Es té coneixement que, entre els milers de persones afectades a Catalunya –unes 75.000 constata Associació Catalana de la Tartamudesa- i en el conjunt d’Espanya –467.000 segons informa la Fundación Española de la Tartamudez-, i els 72 milions a escala mundial –a parer del que també afirma la mateixa Fundación- i, per tant, en tots els països, un 80% de la població tocada per la disfèmia és del sexe masculí, i tan sols, doncs, el petit percentatge del 20% és del sexe femení.

 

La incògnita del per què del predomini en persones masculines

En al·lusió a aquesta dada rellevant, i a la vegada curiosa, hi ha dues singularitats que cal exposar. D’un cantó, que és així tant en els infants com en els adults. D’un altre cantó, però, i aquest és un aspecte prou notori i singular, es desconeixen les causes d’aquest predomini tan clar de la disfluència en nens, nois i homes.

Mitjans del segle XX, moment rellevant en l’avenç de les investigacions

Buscant quina és la causa –o les causes- que provoquen la tartamudesa, cal constatar que han estat diverses les investigacions que s’han realitzat. Així, malgrat les investigacions més informals, i algunes a l’actualitat ens semblarien del tot sorprenents, és veritat que no va ser fins a partir de mitjans del segle XX quan els diferents estudis  van començar a tenir unes conclusions en principi més coherents, favorables i precises i, ben possiblement, bastant més encertades i ajustades a la realitat.
 
D’entrada, cal afirmar que, fins i tot avui dia i amb les nombroses investigacions que s’han fet i es continuen fent, no es coneixen ni amb certesa ni, per tant, plenament  les causes exactes que provoquen el quequeig. Ara bé, sí que ja es pot concloure que, probablement, la raó  sigui multifactorial. O el que és el mateix: fruit de la mescla d’una sèrie de factors neurològics, genètics i psicològics.

 

El funcionament del cervell, clau per entendre l’origen del quequeig

Enfocant la mirada en estudis efectuats els darrers anys, és el moment d’assenyalar, per exemple, que han estat sobretot investigadors alemanys els que han confirmat que el cervell actua de manera desigual en el supòsit que la persona sigui o no sigui disfluent. Així, aquests científics alemanys van adonar-se que les persones amb quequesa activen algunes àrees de l’hemisferi dret, just a l’inversa de les persones que s’expressen amb fluïdesa, que usen l’hemisferi esquerre, de manera que van concloure que la quequesa seria causada per una manca de sintonia en l’activació d’àrees relacionades amb la parla. O el que seria el mateix: que hi hauria una mala connexió entre les zones relacionades amb la parla en l’escorça cerebral.
 
Un altre estudi, i aquest d’investigadors de la Universitat de Barcelona, ha posat de manifest que en les persones amb quequesa s’observa un error de percepció dels sons de la parla. Per tant, després d’analitzar un grup de persones disfèmiques, es va veure que aquestes persones percebien de manera anormal aquests sons, i que la resposta cerebral no era correcte en relació els estímuls auditius fonètics. Aquesta resposta cerebral singular podria impedir parlar amb fluïdesa.

 

La predisposició genètica de la tartamudesa

Prosseguint amb altres estudis dels darrers anys, cal constatar, com han corroborat científics nord-americans, la més que probable predisposició genètica de la tartamudesa. I és que van descobrir tres gens vinculats amb la continuïtat de la disfluència en persones de la mateixa família, detall significatiu que confirmaria del tot que els factors genètics són clau en l’aparició del quequeig.

 

Els nens que parlen dos idiomes tenen més possibilitats de ser quecs

Una altra investigació, aquesta del Regne Unit, indica que els infants que abans dels cinc anys parlen dues llengües a casa tenen més possibilitats de patir quequeig i de no curar-se’n posteriorment.

 

La musicoteràpia pot rehabilitar la tartamudesa

També, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya (ATCAT), sota la direcció de Conxita Bentz, musicoterapeuta i investigadora dels efectes beneficiosos de la música en les discapacitats, i de Jordi Jauset, divulgador de la interacció música-cervell, ha presentat la importància de la música en la rehabilitació de la tartamudesa. Així, s’ha  pogut comprovar el canvi positiu que han experimentat persones amb el trastorn, com per exemple les seves millores en la fluïdesa de la parla, i en l’autoestima, confiança, seguretat i, en definitiva, una més gran felicitat.

 

El cervell i els gens, probable origen del quequeig

Exposat tot això, és, ja, i a tall de resum, més que una evidència que, a parer de les investigacions més serioses que s’han realitzat, divulgat i publicat, l’anòmal funcionament del cervell i la predisposició genètica són determinants perquè la tartamudesa afecti a determinades persones.

La tartamudesa, probablement tan antiga com la mateixa humanitat

S’ha comprovat que la tartamudesa ha existit sempre, potser fins i tot des que l’home va començar a parlar. Potser no seria cap exageració que el fet de tartamudejar és tan antic com la mateixa humanitat. En aquest sentit, una de les evidències per excel·lència que porten a pensar que, en efecte, ha existit des de temps remots és que els egipcis, en els seus jeroglífics, ja representaven a persones amb símptomes de quequeig. I precisament amb la idea de conèixer el perquè d’aquesta peculiaritat en l’expressió oral, i amb l’objectiu específic d’arreglar el trastorn, han estat nombroses les hipotèsis que s’han donat, sempre d’acord amb els coneixements que en cada moment s’han tingut.

 

Alguns remeis curiosos del passat per combatre el quequeig

En aquest ordre de coses, una de les primeres hipòtesis divulgades la va posar sobre la taula el filòsof grec Aristòtol, que en culpabilitzava la llengua perquè, segons afirmava, era incapaç de seguir la velocitat de les idees, o sigui, que opinava que els afectats pensaven més ràpid del que podien parlar. A més, un dels primers tartamuts cèlebres va ser l’orador grec Demòstenes, que, quan va viure al segle IV aC., creia que parlant amb pedretes a la boca eliminaria la disfluència i, també, pujava turons amb pesos al pit com a intent de remei.
 
Cal comentar que en l’actualitat diverses de les teories que es van anunciar en temps passats, entre les quals les que acabo d’anotar, però de la mateixa manera no s’ha d’oblidar que es deia que fent gàrgares amb espècies o mastegant alls es podía curar, poden semblar tan absurdes com gairebé còmiques. I fins i tot cruels, ja que també es considerava que calia apallissar els afectats i així podrien eliminar el problema. Almenys això és el que feia el psiquiatre alemany Joseph Frank en la primera meitat del segle XIX.

 

Freud creia que la causa de la tartamudesa eren els problemes psicològics

Val a dir que aquestes hipòtesis van persistir com a vàlides fins al segle XIX, època en què els cirurgians, segons creien convenient, i abans de la divulgació de nous remeis, pretenien arreglar la llengua com, per exemple, posant-hi pròtesis o dividint-ne l’arrel, tot plegat amb nuls efectes beneficiosos. A continuació, però, Sigmund Freud, amb les seves  teories en psicoanàlisi, va vincular la quequesa a problemes psicològics i estats nerviosos, o sigui, que va ser el primer a definir-la com un trastorn psicològic. També, es va vincular el quequeig a dificultats auditives, és a dir, que si un individu s’escolta incorrectament a sí mateix, aleshores no podrà parlar fluid. O també que el quequeig es produïa perquè els afectats presentaven d’adults hàbits encara infantils.

 

La tartamudesa té, encara, molta història per endavant?

Així, tal com us comentava en el subapartat anterior “Causes de la tartamudesa”, és notable acabar afirmant ben clarament que, malgrat la llarguíssima història de la tartamudesa, i per tant la seva eterna prevalença en les persones, i tot i els nombrosos remeis i hipòtesis diverses i variades, ara per ara no s’ha trobat una manera prou eficaç  d’eliminar-la, almenys en els adults. I aleshores ens podem preguntar: la tartamudesa encara té molta història per endavant? O algun dia arribarà una cura definitiva?.