La tartamudesa infantil

Els problemes inicials en la falta de fluïdesa

Se sap del cert que el desenvolupament de la parla es produeix en el decurs dels tres primers anys de vida, quan les criatures aprenen a dir paraules i, a continuació, frases curtes. Aleshores, en l’instant en què comencen a pronunciar frases més llargues, entre els 2 i 6 anys, alguns infants emeten repeticions o s’entrebanquen en la fluïdesa oral. A la pràctica, aquests problemes inicials en la fluïdesa de la parla vénen capitalitzats bàsicament per pauses en l’emissió de les paraules, substitucions de síl·labes i paraules i repeticions tant de síl·labes com paraules, a part que aquests símptomes d’alerta poden anar acompanyats de tensions respiratòries i musculars.

 

La falta de fluïdesa no sempre és tartamudesa

En principi, les repeticions de sons o paraules formen part del ritme normal d’aprenentatge del llenguatge i de la parla, i no s’hi ha de donar més importància de la que correspon. Cal tenir en compte que les dificultats en la fluïdesa de la parla es poden estendre fins als 4 o 5 anys. Si superada aquesta edat, el nen o la nena segueix repetint o allargant síl·labes o paraules i comença a ser conscient de la seva disfluència, cal la intervenció de l’especialista. Quan aquestes dificultats duren massa temps, el nen o la nena pot manifestar por a parlar i, com a conseqüència, tendir a evitar la comunicació. Les dificultats en la fluïdesa de la parla s’anomemen disfluències.

 

Quants infants pateixen tartamudesa?

Essencialment, val a dir que al voltant d’un 5% dels infants pateixen tartamudesa durant com a mínim mig any. Ara bé, d’aquest 5% inicial, cal comentar que el 75% es curen en el decurs de la mateixa infància, i tan sols un 1% que en queda afectat a partir de llavors  desenvolupa quequesa crònica.

La tartamudesa, un entrebanc que pot desbaratar el desenvolupament del llenguatge

És important remarcar novament que els infants comencen a emetre unes paraules primerenques abans dels dos anys. Cal insistir que solen ser mots desunits, inconnexos, normalment frases orfes de qualsevol llargària i embrollament, però, en qualsevol cas, és ben comú que aquests minúsculs discursos es converteixin, en l’entorn familiar, en uns moments preats i esplèndidament evocats, gairebé extraordinaris.

 

Aquestes paraules incipients solen evolucionar favorablement. Als tres anys,  s’ha forjat un salt força tangible; és a partir d’aquesta mena de frontera, en general, quan la compacticitat de les oracions s’engrandeix. Un any més tard, als quatre, el procés s’ha solidificat amb una major puixança. Ara bé, a l’ombra d’aquesta joia enaltida que és el desenvolupament del llenguatge, hi ha el risc –subratllem-ho- que pugui sorgir un inconvenient, un entrebanc remarcable i força sonat que desbarati aquest període capital.

 

El quequeig sol provocar neguit en els infants

En els casos en què apareix la quequesa, s’ha comprovat que és a partir de la ratlla dels cinc o sis anys quan l’infant perceb que la seva parla és diferent -eventualitat que el neguiteja- a la de les altres persones. A més a més, cal destacar que, normalment, ja a la infantesa es perfilen els primers senyals que porten a les criatures a esquivar o a angoixar-se davant de situacions on sigui necessari parlar. Lligat amb tot això, hi ha la possibilitat que es pugui haver originat una quequesa crònica.

El quequeig sol sorgir entre els dos i els quatre anys

És interessant que ens preguntem, a hores d’ara, a quina edat sorgeixen els símptomes de quequeig. Aquesta, ras i curt, no és una qüestió superficial ni de poca importància.

 
Del cert, les dificultats incipients en la parla solen iniciar-se entre els dos i els quatre anys, tot i que hi ha casos, més esporàdics això sí, en què ja apareix als divuit mesos. Aquests primers símptomes, per tant, es produeixen en un moment capdal no tan sols de la nostra infantesa sinó, encara més, de la nostra vida. És a dir: en ple desenvolupament del llenguatge, i el seu brot no va lligat, d’entrada, a cap fet particular. En una paraula: és una aparició casual.

El quequeig dels fills sol neguitejar els pares

És possible que hi hagi alguns pares que es preguntin –i es puguin arribar a  neguitejar- si els seus fills, estiguin per venir o ja hagin nascut, patiran quequeig, i particularment si aquest esdevindrà crònic. En conseqüència, creiem que hi ha certs detalls d’interès que cal comentar.

 

Factors de risc principals perquè l’infant tingui quequeig

Així, en el supòsit que parem atenció als riscos primordials que poden portar a què el problema es torni crònic, és convenient posar l’èmfasi en diversos aspectes concrets. Els que exposaré a continuació són, en essència, els factors principals que poden conduir a què la quequesa broti.

 

Simptomes d’alerta

Per bé que cal remarcar les vegades que faci que són molts els infants, en edats primerenques, que pateixen dificultats en l’emissió de les frases, és ben cert que existeixen, a parer dels logopedes, una sèrie de símptomes que indicarien que el nen o la nena pot estar desenvolupant tartamudesa, més enllà de les disfluències habituals. Així, dels símptomes més evidents, a part d’afirmar que acostumen a ser els següents, convé constatar que en el supòsit que es donin d’una manera recurrent i gairebé constant, pocs dubtes quedaran que la criatura ja pateixi, explícitament, el trastorn.

 
. Repeticions de síl·labes

 
. Repeticions de sons

 
. Repeticions, com a mínim tres vegades, de paraules curtes

 
. Dir una paraula en dues parts

 
. Allargament manifest d’un so

 
. Silenci entre paraules

 
. Tensió durant l’emissió de les paraules

 
. Tensió muscular i facial i moviments dels braços, mans i coll. En quatre paraules: signes clars i evidents d’esforç.

 
. Bloquejos i espasmes

 
. Ús de “muletillas” -breus paraules de suport- a l’inici o durant les frases

 
. Evitar parlar quan creiem que ho voldria fer, però l’infant no s’atreveix per no encallar-se

 
. Evitar dir certes paraules o substituir-les per altres que li siguin més senzilles d’esmentar

 
. Sensació d’angoixa quan s’encalla

 
.Quan aquestes símptomes esmentats són habituals i recurrents i, a més a més, hi ha membres de la família directes o indirectes que hagin tingut o tinguin tartamudesa, aquests senyals d’alerta sovint ja són indiscutibles. És a dir: ben probablement, l’infant és quec.

 

Factors de risc principals per a la cronificació del trastorn

Afirmat tot això, és ben cert que cal anotar, remarcar i resumir una sèrie de factors de risc que ja poden fer pensar que el nen o la nena s’ha endinsat en un estadi de tartamudesa. Així, els principals factors de risc són els que tot seguit exposo:

 
. Que el pare, la mare, un germà o algun altre familiar tingui actualment tartamudesa.

 
. Ser nen, ja que és molt més corrent en nens que en nenes.

 
. Que els símptomes clars de quequeig apareguin a partir dels tres anys i mig.

 
. Que porti quequejant, com a mínim, mig any.

 

La conducta favorable dels pares és essencial

És innegable que quan una criatura pateix un estadi inicial de quequesa, i considerant, en aquest sentit, la tensió, l’estrès i potser fins i tot la por que el poden embolcallar, i que per tant és del tot imprescindible dotar-lo d’un entorn més favorable, el paper i el comportament positius dels seus interlocturs és particularment necessari i rellevant.

 

Pautes bàsiques a considerar perquè l’infant no s’angoixi

Així, hi ha una sèrie de pautes que, en aquest ordre de coses, poden anar prou bé a la criatura. Per posar uns quants i notoris exemples, anoto els següents:

 
. En les estones que la criatura estigui predisposada per parlar, cal aprofitar-ho i tenir-hi converses amenes i de temes que li puguin agradar.

 
. Aquestes estones és convenient que es facin en moments del dia que es cregui que no haurà interrupcions.

 
. En aquest ordre de coses, cal avisar als diferents membres de la família que escoltin la criatura amb atenció i la deixin parlar, sense interrompre ni apressar.

 
. En el decurs d’aquestes converses assossegades és requereix escoltar l’infant amb atenció, mostrant-lo que allò que diu és interessant.

 
. Durant el diàleg, és preferible no fer preguntes directes, ja que, aleshores, pot veure’s pressionat per contestar-les i corre el risc d’encallar-se.

 
. Val a dir que aquestes preguntes millor fer-les d’una en una, i per a la resposta convé deixar tot el temps que el nen o la nena requereixi.

 
. La conversa ha de ser, per força, pausada, sense presses, relaxadament.

 
. Encara que l’infant s’encalli a l’hora de parlar, continuar mirant-lo als ulls, i d’una manera natural. Per tant, en cap cas apartar la mirada.

 
. La conversa ha de ser adient per a la seva edat, és a dir, facilitar de ple el diàleg.

 
. Fer moments de silenci, afavorint, per tant, que l’infant pugui parlar quan ho cregui convenient.

 
. Llegir en veu alta, però assossegadament i a poc a poc, amb la criatura, i molt millor si es tracta de textos que li puguin agradar i lògics per a la seva edat.

 
. Reduir al mínim les crítiques a certes actituds o comportaments del seu caràcter.

 
. Quan l’infant parli, no tan sols se l’ha de deixar acabar l’oració amb calma, sinó que igualment és necessari esperar uns segons abans que l’adult torni a parlar. Cal fer, doncs, aquestes pauses.

 
. Els ambients amb soroll, les rutines diàries poc previsibles i la pressió horària acostumen a aportar estrès als infants, de manera que els entrebancs orals podrien incrementar la seva presència i intensitat.

 
. I exemple especialment notable, cal tenir ben present que, aprofitant aquestes estones de calma, és necessari, pausadament i amb una actitud positiva, parlar amb el nen o la nena dels seus entrebancs a l’hora de parlar. O encara més: demanar-li que comenci a parlar-ne ell o ella. Això pot ajudar a desfogar la criatura i fer que s’adoni que el seu problema no és pas una qüestió tabú ni imparlable.

 
. Cal donar a l’infant, en definitiva, tot el suport i dir-li com l’estimem.

 

L’infant amb quequeig en l’entorn escolar

Convé afegir, comentats els punts anteriors, tots ells importantíssims i dirigits bàsicament als pares, que pel que fa a l’àmbit escolar, o sigui, per part dels mestres i professors, es requereix afegir una sèrie de punts complementaris. Tot i així, cal remarcar que els anotats línies enrere els serveixen absolutament, però a l’escola n’hi ha alguns més a tenir en compte. Per exemple, els següents:

 
. És del tot imprescindible conscienciar els altres nens i nenes de l’aula que siguin respectuosos, és a dir, que el deixin expressar-se el temps que necessiti, que estiguin atents quan parla o llegeix i que, per tant, no l’interrompin.

 
. Aquest respecte que demana el mestre o el professor, l’ha de tenir, lògicament, ell mateix. En poques paraules: que li pregunti què necessita per adaptar-se millor a classe.

 
. Al principi de curs, millor fer-li preguntes a classe que requereixen respostes breus.

 
. Dir clarament que tots els alumnes tindran prou temps per respondre. Aquest comentari alleugerirà la criatura.

 
. Sobretot també a principi de curs, i tenint en compte que llegint en veu alta pot tenir serioses dificultats, facilitar que les lectures a classe les facin cada dos alumnes conjuntament.

 
. En el cas que es vagi a formular preguntes a diversos alumnes, és preferible que l’infant disfèmic sigui dels primers a contestar. D’aquesta manera, la tensió emocional serà inferior i passatgera.

 
. Se li ha de demostrar a la criatura que l’important és el que diu, no com ho diu.

 
. Se li ha de dir que el seu problema no molesta pas.

 
. En el supòsit que el nen o la nena rebin burles, és imprescindible dialogar amb els alumnes que les fan i fer-los veure que l’infant pateix pel seu problema i que li suposa una càrrega.

 
. Cal parlar-li de la seva problemàtica oral amb naturalitat, sense dramatismes ni avergonyint-lo, com el mestre o el professor farien amb un altre alumme que requerís qualsevol altra tipus d’atenció especial.

 
Exposats aquests punts, és innegable, doncs, que ha de ser una tasca del tot obligatòria per al mestre o el professor tenir una bona comunicació amb l’alumne disfèmic i saber, en conseqüència, actuar de la manera més adient i encertada. Per exemple, el mestre o el professor es pot preguntar, molt probablement, si l’ha de fer parlar a classe o no, si cal conversar amb l’afectat o afectada de la seva disfèmia o bé amagar el tema, que cal fer si l’infant rep burles dels companys, entre altres preguntes que, lògicament, es pot formular.

 
De fet, l’actitud i les reaccions de l’infant a classe poden ser complexes i no precisament les que vulgui el mestre. Fins i tot, hi ha la possibilitat que es negui a parlar. I sobretot si pateix assetjament escolar.

 

Els infants amb quequeig, víctimes potencials de l’assetjament escolar

En aquest context, l’assetjament escolar és un problema major i d’abast mundial. Justament, cal dir que els nens o joves amb quequeig són un dels col·lectius més tocats per l’assetjament. El trastorn, doncs, actua d’imà per a aquells que volen abusar dels altres, i aquells que volen abusar cerquen, precisament, les diferències i les debilitats.

 
Així, un infant o un jove amb tartamudesa es pot convertir en una víctima fàcil, molt més que altres companys, ja que se’l veu com a diferent i a parer dels assetjadors rar i dèbil. Aquestes situacions gens desitjables cal eradicar-les de seguida que el mestre o professor se n’adoni. Si no és així, i s’instal·la la permissivitat, detall per sort cada cop menys habitual atesa la conscienciació superior que ja hi ha en la societat en relació l’assetjament, l’infant o el jove quec no tan sols pot veure com la disfèmia se li accentua sinó que, a més a més, el seu aïllament, ansietat i pèrdua d’autoestima poden ser severes.

 

Com han d’actuar pares, mestres i professors quan l’infant quequeja?

D’altra banda, és convenient considerar l’actitud que cal seguir en el moment que l’infant s’encalla. Dit això, hi ha unes premisses bàsiques a valorar:

 
. Convé no apressar l’infant perquè acabi les paraules o frases. Per tant, se li ha de donar temps. Tot el que necessiti.

 
. És imprescindible que els seus interlocutors adults no es posin nerviosos, de manera que cal evitar que la criatura se n’adoni i, per tant, s’angoixi més.

 
. El comportament de l’interlocutor adult ha de ser natural, positiu i no abaixant pas la mirada.

 
. Dir-li que contesti ràpid. Ja sabem que les presses, per als infants amb tartamudesa, no duen res de bo.

 
. Evitar dir-li que torni a començar a parlar o que ho faci més a poc a poc.

 
. Dir-li que és un nen o nena tartamut / tartamuda. Es pot ofendre, i fins i tot sentir-se burlat i insultat.

 
. Dir-li que es tranquil·litzi, que agafi aire o que respiri bé.

 
. Parlar allargant les paraules.

 
. No se li ha de demanar que repeteixi la frase, les frases o el discurs on s’ha encallat.

 
. Tampoc se li ha de dir que parli millor.

 
. Cal acostar-se a l’infant i mostrar-li estima.

 
. Mostrar comprensió a les seves dificultats.

 
. Manifestar-li les singularitats positives del seu caràcter i comportament general.

 

La falta de fluïdesa en els infants rep el nom de disrítmies o disfluències

Considerant que la disfèmia o tartamudesa ve capitalitzada per les interrupcions en el moment de parlar, cal anotar que aquestes interrupcions duen el nom de disrítimies o disfluències, que són sinònims. Val a dir, en aquest sentit, que al voltant d’una tercera part dels infants entre els dos i els cinc anys en tenen, tot i que en la gran majoria d’ocasions – i d’aquí ve la definició d’aquesta situació com a disfèmia transitòria- desapareix espontàniament; així, tan sols en casos determinats perduren per sempre.

 

Les disrítmies, sovint associades a l’aprenentatge del llenguatge

De fet, aquests exemples habituals de disrítmes o disfluències en els primers estadis de la infància són una conseqüència directa que les criatures, encara, per tant, no han afermat l’aprenentatge ni, fet i fet, la seva organització, del llenguatge, atès que a la pràctica es troben en ple desenvolupament d’aquest.

 

Les disrítmies creixents i perdurables poden ser tartamudesa

Ja en l’estadi inicial dels senyals d’alerta que demostren que el nen o la nena s’està capbussant en episodis creixents i que acaben sent constants i recurrents de disfluències, és convenient requerir l’ajut d’un logopeda o d’una logopeda –la majoria d’aquests professionals són dones-.

 
Així, malgrat que aquests entrebancs en l’emissió de les paraules és probable que se’n vagin al cap d’un temps, és preferible no córrer riscos i posar-se en mans d’un d’aquests professionals. Ras i curt: que els pares no esperin a veure si li desapareixen les disfluències per sí soles. Convé posar-se, doncs, ja a la feina. De tota manera, hi ha la possibilitat que l’especialista no hi vegi quequeig, sinó disfluències pròpies de l’edat. Sempre, però, val més curar-se en salut i descartar. En tot cas, si el professional fa un diagnòstic desfavorable, cal no perdre temps. Dit això, hi ha un parell de consells rellevants a comentar.

 
Així, el primer porta a dir que el tractament ha de ser diferent en funció de l’edat de la criatura i, per tant, del moment en què ha aparegut; i segon, que aquest tractament no s’ha d’aturar de cop, o sigui, s’ha d’anar deixant paulatinament.