La meva història

Tinc una singularitat que no em fa ni millor ni pitjor persona. Puc dir-vos que parlo diferent, no pas malament. En una paraula precisa: sóc quec, sóc tartamut des dels quatre anys, i ja fa molt temps que vaig desenvolupar una quequesa crònica que m’ha condicionat nombrosos aspectes del dia a dia. No obstant això, però, malgrat els nombrosos episodis de tancament en mi mateix i de capbussar-me en la meva pròpia bombolla em sento relativament afortunat. Sabeu per què? Perquè, no sense uns més que notables  esforços i l’essencial empenta exterior, vaig aprendre, més o menys encara que és complicat que del tot, a acceptar i a conviure amb el trastorn de la parla que m’acompanya arreu on vaig.

He d’esmentar que la meva història com a persona disfluent és un cas típic i comú enmig dels milers d’afectats que hi ha al nostre país. Del cert, ho apunto des d’una perspectiva concreta i que ho valida perfectament. I és que durant el procés d’aprenentatge i desenvolupament del llenguatge és quan em va sorgir el trastorn de la parla que ocupa la web. És veritat: als quatre anys, vaig començar a embarbussar-me a l’hora d’expressar-me, i, en conseqüència, l’aparició de la disfèmia en aquesta edat és una circumstància corrent.

És important anunciar que la manera de tractar una tartamudesa incipient és ben diferent com es fa actualment a com es feia a finals dels anys 70. Abans, per damunt de tot, es creia que el millor era esperar. Error! Aquest error, possiblement, em va condemnar. En aquell context ja tan llunyà en el temps, vaig pretendre relacionar amb algun fet perquè la meva parla era discordant. I així vaig lligar caps: coincidia amb el naixement de la meva germana, i aquesta era, a més a més, una teoria, o sigui que l’arribada al món d’un germà era una causa directa de quequeig, que aleshores es donava per real. Avui, la idea és tan estrambòtica com antiquada.

He de manifestar, doncs, que des dels quatre anys he estat quec. Malgrat això, hi va haver un període de bonança marcada comprès entre el 1994 i el 2000, espai de temps en què la quequesa només era testimonial. Aquest fet em va reforçar enormement. Llavors, vaig anar a la Universitat, vaig fer ràdio i vaig fer xerrades. Però el 2001, la bonança es va trencar.

Val a dir que des d’aleshores no he deixat de tartamudejar. Això sí: el trastorn fluctua. És a dir: mentre que en uns dies o èpoques m’expresso amb més fluïdesa, aquesta realitat contrasta amb tongades d’un tartamudeig més agut. Crec, malgrat això, que no tinc tartamudesa severa, però tampoc moderada. I una altra cosa: la gran majoria de variacions que té la intensitat de la meva disfluència ve donada a causa de tot el que em vagi succeint. Així, les males notícies i els disgustos em trenquen la parla, mentre que els events dignes de celebració m’enlairen la qualitat de la parla.

No obstant això, tinc gairebé assumit que el ritme irregular de les meves oracions m’acompanyarà per sempre més, fins al darrer dia, visqui els anys que visqui. Què he de fer, per tant? Lamentar-me i passar el dia encongit perquè difícilment puc fer certes coses? Crec que és indispensable gaudir del suport del meu cercle de gent més proper, però sense oblidar, ni de bon tros, de fer tot allò que sigui terapèutic per combatre la quequesa crònica. Dit d’una altra manera: cercar el plaer de tot el que em faci sentir bé, una tàctica clara contra la disfluència. I sí, sovint no parlo amb fluïdesa, ni puc fer discursos ovacionables, però tinc una arma altament poderosa que també ajuda a contrarestar el trastorn: estimar i deixar-me estimar per la meva gent.