Efectes adversos de la tartamudesa

És indiscutible i està del tot comprovat que moltes persones amb quequeig entren en un cercle viciós del qual és molt difícil sortir-ne i que, sens dubte, pot afectar clarament i a la baixa la qualitat de vida de l’afectat o afectada.

 
Així, el cercle viciós més habitual que danya la quotidianitat d’un munt de persones amb tartamudesa és que, d’entrada i quan ha de parlar amb algú, ja preveu que s’encallarà. A causa d’això, aquesta por escènica –perquè, ras i curt, hem de batejar a aquesta mena de situacions amb aquesta expressió contundent- provoca una pressió sobreafegida. Aleshores, és més fàcil que les paraules no surtin fluïdes. A continuació, i com a conseqüència de la vergonya que sent i la reacció que pugui tenir l’interlocutor o els interlocutors, s’endinsa encara més en un estat de frustració gegantina. Aquest cercle viciós, doncs, és capaç de fer miques la vida de molts afectats.

És imprescindible comentar, atesa la seva importància i fins i tot transcendència, que el quequeig pot comportar efectes psicològics especialment greus i severs en l’estat d’ànim i l’autoestima de moltes de les persones que pateixen el trastorn, a part que no ajuda per enlloc un detall molt significatiu que no hem de passar, doncs, per alt. I és que el quequeig ha estat una anomalia enormement estigmatitzada, tant que habitualment s’ha observat els afectats com a individus faltats d’intel·ligència.

Exposades aquestes realitats tan dures com inqüestionables, és l’hora d’afirmar taxativa i contundentment que diversos dels sentiments més arrelats en les persones amb tartamudesa són la vergonya, la frustració, l’ansietat i la por, efectes psicològics particularment colpidors que sovint arriben a desembocar en depressió.

Val a dir que el quequeig afecta i impacta en diverses activitats fins i tot de la vida diària, tot i que aquestes conseqüències i efectes adversos poden ser dispars en funció de com l’individu afectat es vegi a sí mateix i segons la intensitat de la tartamudesa.

 
Així, mentre que per a algunes persones amb quequeig aquests efectes en la vida diària es donen, per exemple, a l’hora de parlar davant d’un grup d’interlocutors o en el moment de fer o rebre una trucada telefònica, també és veritat que per a una majoria superior d’individus els problemes associats al trastorn poden estendre’s d’una manera clara i preocupant a la feina, a casa o a l’escola. Aleshores, és fàcil i probable que evitin certes situacions que, sense el quequeig, haguessin fet. En aquest sentit, el que passa és que, per un cantó, la persona sent por i ansietat per si s’encalla, i en segon lloc, i no pas superficial ni menys important, tem la reacció dels seus interlocutors, que pot no ser precisament favorable. Llavors, podem dir en veu ben alta que molts afectats són poc participatius en diversos àmbits i activitats, per aquests dos motius bàsics i fonamentals.

A més a més, hi ha casos, i que no justament en són pocs, sinó que és una realitat prou comuna i habitual, que moltes d’aquestes persones intentin dissimular les seves dificultats en l’expressió oral amb conductes com no parlar quan ho voldrien fer o canviant l’ordre de les paraules o substituint-ne algunes durant les oracions.

 
Se sap del cert, i qualsevol testimoni quec us ho confirmaria, que l’ansietat incrementa la tartamudesa en l’individu afectat, i que, a la vegada, la tartamudesa augmenta l’ansietat. Aquest és un cercle psicològic que podríem definir de viciós i del qual és complicat sortir-ne un cop s’hi ha entrat.

No obstant això, el grau de quequeig és majoritàriament variable en funció de la situació psicològica en què es troba l’afectat, de la persona amb qui parlen i de l’ambient on ho facin. A més a més, solen expressar-se molt més fluïds quan parlen sols, sobretot si estan relaxats. Aquestes, en essència, són algunes de les singularitats que vinculen tartamudesa i psicologia. Ras i curt, doncs: en episodis de calma, les persones amb quequesa són més rítmiques, i en casos d’estrès, ho són poc. Aquestes dades diverses, en conseqüència, evidencien prou bé que la tartamudesa té un component psicològic realment potent i inqüestionable.

Exposat tot això, doncs, són també una realitat tan encertada com innegable les conseqüències emocionals del fet de tartamudejar. I és que, en aquest ordre de coses, no només cal apuntar l’ansietat, sinó d’una manera extremadament habitual i estesa apareixen la ràbia, la vergonya, la frustració i la por, no tan sols pel fet d’encallar-se, sinó igualment en la reacció que tindrà l’interlocutor, que no sempre ajuda ni és favorable.

A la pràctica, aquest seguit d’entrebancs emocionals que estic desglossant sovint es troben molt arrelats en els adults amb tartamudesa. Per tant, eradicar aquesta visió psicològica del trastorn pot convertir-se, ben sovint, en gairebé una proesa. Pensem, doncs, que un adult ha conviscut un grapat d’anys i potser dècades amb aquesta problemàtica psicològica, tant que es converteix en una lluita constant o oberta, en una guerra emocional sense treva, contra el trastorn de la parla que pateix. El desgast, aleshores, i la sensació de lluita inútil, és altament desencoratjador.

De tot plegat, cal dir que, a diferència del que es creia temps enrere, que la tartamudesa podia ser originada per problemes psicològics, i aquesta era, en essència, una de les teories més esteses que s’havien divulgat com a factor detonant i determinant, actualment no es té cap mena de dubte que el quequeig causa problemes psicològics. Aquest detall, o sigui, els entrebancs emocionals que sol provocar, no ajuden precisament a afluixar el grau i la intensitat i recurrència del quequeig. Recordem el que us deia línies enrere: que la tartamudesa provoca ansietat i l’ansietat provoca tartamudesa, unes certeses del tot irrefutables.

Es pot dir clarament que la salut mental de moltes persones amb quequesa és dèbil i de vegades malaltissa. Però compte: amb raó. No és pas una crítica, ni de bon tros.

 
Tartamudejar, i encara més si és severament, es pot convertir en una vivència eterna molt dura i fortament colpidora. I és que perdre el control de comunicar-se parlant, un fet tan comú i quotidià, pot desembocar en depressions, i en alguns casos en intents de suïcidi, o directament en suïcidi. Com a mínim, pot comportar allò que s’anomena fòbia social. O encara més: suïcidi social, quan la persona s’aïlla enmig d’un estadi de desesperança total i monumental.

 
I és que, d’una manera clara, evident i altament freqüent, han estat i són moltes les persones disfèmiques que han tingut i tenen un autoconcepte negatiu, en què se senten inferiors a les altres, valoren de ple que el quequeig els trenca les possibilitats de progressar en diversos àmbits essencials de la vida, com trobar una bona feina, cercar parella o fer amics o, directament, es defineixen com a mal parlants, i tenint en compte que la comunicació oral és absolutament constant i imprescindible aquest detall gens menyspreable i, per tant, transcendental, els pot convertir perfectament en individus solitaris. D’aquí que, incidint més en els efectes adversos, no només hem de valorar la disfèmia com un trastorn de la parla sinó, sobretot, com un trastorn de comunicació.

Igualment, se sap del cert que a cap afectat o afectada li agrada quequejar. La tartamudesa és vista com una anomalia totalment detestable i funesta, però que es contempla, per a l’afectat, com a impossible o quasi impossible d’eliminar. En el millor dels casos, millorar. I poca cosa més. De tota manera, el fet de la complexitat d’erradicar-la pot incrementar més la sensació d’ofec i negror que sol acompanyar l’individu des de temps pretèrits. I aquí, novament, entra en joc la recerca d’un psicòleg que esmorteixi l’impacte de vegades fulminant.

Val a dir que la tartamudesa no és tan sols un trastorn de la parla i un problema, per tant, de comunicació oral, sinó que va molt més enllà a causa de tots els efectes nocius que us estic comentant en la psicologia de la persona que el té.

 
Cal comentar que moltes persones amb tartamudesa creuen que, pel fet d’encallar-se, estan fent una cosa dolenta, que són mals parlants i que estan fent el ridícul. Allò que intenten, a la pràctica, és tenir un diàleg com ho faria una altra persona, però amb la singularitat manifesta i indissimulable que ho fan amb dificultats més o menys considerables. Aleshores, tenen vergonya a parlar, de manera que emocionalment es tensionen més i, en conseqüència, la disfluència augmenta, fins al punt d’evitar parlar en noves ocasions. Aquesta roda negativa, a la pràctica, i d’una manera clara i evident, incrementa els efectes adversos de la disfluència.