Curiositats

Malgrat les conseqüències negatives que acostuma a portar la tartamudesa, és veritat que hi ha diversos personatges cèlebres, tant masculins com femenins i mundialment coneguts, que, com per exemple, tot i que no exclusivament esclar, actors i actrius de primer nivell, han triomfat i s’han fet un nom en majúscules en el seu camp professional, i aquesta és, sens dubte, una de les curiositats principals en relació la tartamudesa.

 

El rei Jordi VI d’Anglaterra n’és, en aquest sentit, un dels més destacats. La seva història, sense anar més lluny, va inspirar l’aclamada pel·lícula “El discurs del rei”. Un altre britànic de prestigi, Winston Churchill, també va patir la disfluència. Molt abans, però, que aquestes dues persones insignes de la política i la societat europees del segle XX, hi va haver altres tartamuts que van tenir un gran reconeixement. Així, convé mencionar el grec Demòstenes, que amb l’objectiu de curar la seva tartamudesa, al segle IV aC., practicava parlant posant-se pedretes a la boca, l’emperador romà Claudi, l’escriptor Miguel de Cervantes o el més gran naturalista, Charles Darwin.

 

Altres persones molt conegudes que van patir la disfluència i que val la pena no oblidar són, també, l’eminent científic Albert Einstein, l’actriu més famosa de la història, Marilyn Monroe, la també actriu Nicole Kidman, l’actor Bruce Willis, el golfista Tiger Woods o un futbolista de primer nivell, el colombià James Rodríguez, que encara té quequeig.

Una altra curiositat lligada a la tartamudesa porta a afirmar que no és estrany que alguns afectats es canviïn el nom. És així, de fet, perquè es traven en el moment de pronunciar-lo. Però, aleshores, amb el nou nom, s’adonen que, a diferència del que havien cregut en prendre la decisió, també els costa dir-lo. Són casos gairebé extrems, però no del tot insòlits.

Ara bé, aquesta circumstància va vinculada directament a què algunes lletres i paraules ens costen més de dir que altres. A la pràctica, no hi ha una explicació concloent a això, però és molt habitual que quan percebem que la paraula que anem a expressar ens costarà, la canviem ràpidament per una altra, encara que aquesta segona opció sigui menys lògica i apropiada i, fins i tot, pugui causar estranyesa en l’interlocutor. Són, en definitiva, petits trucs per paliar el trastorn.

Altres trucs que acostumem a utilitzar les persones disfluents és l’ús de paraules de suport en les nostres oracions, en particular en aquells dies en què estem més espessos a l’hora d’expressar-nos. Per exemple, “doncs” o “així” són termes de suport que són senzills de col·locar entre les oracions i que amb elles, entre altres, intentem dissimular el nostre quequeig.

Ara bé, no tots els afecats tenen les mateixes paraules de suport; cadascú, estrictament, fa ús de les que li van millor. I més trucs que fem servir i que són interessants de recollir ara. Així, després d’uns dies o d’un dia de parla massa irregular, l’endemà al matí ens podem arribar a proposar de parlar l’indispensable i que tot allò que vulguem dir ho pronunciem a poc a poc, amb lentitud. Llavors, és molt fàcil que, així, provoquem un enlairament en la qualitat de les nostres frases, agafem més confiança i que aquest relax oral i, per tant, d’expressar-nos més favorablement, pugui allargar-se. Un altre petit truc que tenim al nostre abast.

Una nova curiositat que convé ressaltar és que les persones disfluents, quan estem tranquil·les i reposades, tenim més possibilitats de parlar rítmicament. És així en línies generals, malgrat que sempre hi pot haver matissos en funció de la tongada de tartamudesa més aguda o més discreta que estiguem travessant.

Lligat a aquesta circumstància, val la pena anunciar que s’ha comprovat que tenir sexe abans de parlar en públic, per a una persona disfèmica, augmenta les probabilitats que les oracions surtin més fluïdes davant dels oients davant dels quals es vol quedar bé. No obstant això, quan les emocions ens van al màxim, ens sol passar justament el contrari. És a dir: tot i que aquestes emocions intenses puguin ser positives, ens podem travar amb més facilitat. I cal donar per segur que, encara molt més, i sobretot si estem enfadats, si les esmentades vibracions són negatives.

Una nova curiositat que convé explicar és que les persones disfluents podem somiar, perfectament, que som fluïdes, cosa que representa, per a molts afectats, un oasi involuntari de calma i benestar. D’aquesta manera, si són nombrosos els quecs que viuen immersos en la inestabilitat, és veritat que, dormint, podem tenir un somni ben bé únic i gloriós. Així és: amb més o menys regularitat en el temps, som molts els disfluents que hem somiat que la nostra parla no era anòmala.

Un 99% de la població, o sigui, la immensa majoria, no té tartamudesa. Tot i així, és veritat que, en un moment donat, aquestes persones també poden quequejar. Dit d’una manera: és probable, per tant, que aquest sigui un raonament que tantes persones no disfèmiques han viscut, en alguna ocasió molt puntual, en la pròpia pell.

 

Exposada aquesta circumstància, es fa palès que una gran part –sinó totes- les persones lliures de quequesa i immerses en un estat d’ansietat i de forta tensió emocional, han pogut patir –situació totalment temporal i excepcional- una falta de fluïdesa, fins i tot amb símptomes vinculats a la quequesa crònica. De fet, això pot succeir particularment a l’hora de parlar en públic o de dirigir-se a alguna persona important.

Sent convenient subratllar que, estadísticament, és un problema molt puntual, o sigui, que colpeix una part quasi bé ínfima de la gent, cal remarcar que el quequeig afecta a persones de tots els països del món i de totes les llengues. Per tant, val a dir que, a Catalunya, som 75.000 les persones afectades, informa a ATCAT, i en el conjunt de l’Estat espanyol, unes 567.000, segons assenyala la Fundación Española de la Tartamudez.

Val a dir, tot buscant una explicació, que algunes persones hagin pretès lligar el naixement de la seva tartamudesa crònica a la infantesa amb algun esdeveniment notori, que una de les conviccions principals, un dels mites per excel·lència -avui del tot caduc i obsolet-, assenyalava que una de les raons fonamentals de la quequesa era la naixença d’un germà.

 

En aquest sentit, és fàcil deduir que, a parer de les persones que ho havien esbombat i que probablement va calar amb una certa seriositat en les famílies afectades, el desordre en la parla sorgia a conseqüència de la gelosia del germà o germana gran, teòricament destronat, envers el petit, el nouvingut que tindria totes les atencions. En definitiva: una teoria, per tant, tan antiquada com ridícula.

És interessant anunciar que no és gens estrany –fins i tot, és habitual- que la tartamudesa es transmeti en les famílies. Tot i així, convé dir ben alt que no és per enlloc contagiosa.

 

Una de les raons primordials que la disfluència es mantingui en totes les cultures, en totes les llengües i en tots els països del món és el seu caràcter hereditari indenegable. De fet, està del tot comprovat que, en el supòsit de tenir un familiar amb el trastorn, encara més si és directe, hi ha més possibilitats que nosaltres mateixos el tinguem.

Se sap del cert que, entre els milers de persones afectades a Catalunya i a la resta d’Espanya, i els milions a escala mundial i en tots els països, un 80% de la població tocada per la disfèmia som del sexe masculí, i tan sols, doncs, el petit percentatge del 20% són del sexe femení.

 

En al·lusió a aquesta dada rellevant, i a la vegada curiosa, hi ha dues singularitats que cal exposar. D’un cantó, que és així tant en els infants com en els adults. D’un altre cantó, però, i aspecte notori, es desconeixen les causes d’aquest predomini tan clar de la disfluència en nens, nois i homes.

És interessant que ens preguntem, a hores d’ara, a quina edat sorgeixen els símptomes de quequeig. Aquesta, ras i curt, no és una qüestió superficial ni de poca importància.

 

Del cert, les dificultats incipients en la parla solen iniciar-se entre els dos i els quatre anys, tot i que hi ha casos, més esporàdics això sí, en què ja apareix als divuit mesos. Aquests primers símptomes, per tant, es produeixen en un moment capdal no tan sols de la nostra infantesa sinó, encara més, de la nostra vida. És a dir: en ple desenvolupament del llenguatge, i el seu brot no va lligat, d’entrada, a cap fet particular. En una paraula: és una aparició casual.

 

En un pla de conjunt, cal esmentar que els infants disfluents no sobrepassen, en forma de quequeig, el 10% de síl·labes o bloquejos en la seva parla. És innegable que aquesta circumstància, per sí sola, ja sol generar un neguit prou considerable en els pares. A més a més, s’ha de tenir en compte que, en alguns casos, la seva aparició és sobtada, o sigui, que gairebé surt del no-res.

 

Exposat això, cal advertir que els primers símptomes de quequesa en l’infant són, per exemple, i aquests dos primers són els més habituals, repeticions de síl·labes o paraules, però també bloquejos i allargaments de sons. Ara bé, aquest aplec de senyals avisadors poden confondre’s amb dificultats normals de l’edat. Aleshores, una pregunta sembla incontestable: de quina manera els pares han de sortir de dubtes? És molt aconsellable, doncs, i com a primer pas, posar-se en mans d’un bon pediatra o logopeda que en faci un diagnòstic al més acurat possible. De fet, aquest instant és altament rellevant. Per una raó tan simple com categòrica: com abans els pares intentin buscar una solució, més possibilitats hi haurà que el quequeig es guareixi; tant, per fer-nos-en una idea, que en un 80% dels infants desapareix.

Se sap que les persones disfèmiques, en el supòsit que hagin gaudit de grans progressos en el seu trastorn de la parla, amb un xoc emocional corren el risc de retornar als orígens, o sigui, de quequejar com abans. Justament, el que ha succeït a alguns afectats.

 

Per tant, val la pena remarcar que, en alguns casos, una de les causes de la disfluència són els esdeveniments contundents; és a dir, una conseqüència de períodes de gran tensió i estrès o bé d’impactes emocionals considerables. A la pràctica, a aquest tipus de quequesa, que rebrota bruscament, se l’ha batejada -recordem-ho- amb el nom de psicògena; no obstant això, cal dir que també pot aparèixer en persones que mai anteriorment hagin tartamudejat.

Amb una recurrència que sembla no tenir fi, tots sabem –i ras i curt, és una percepció força estesa- que amb l’arribada de cada Any Nou qui més qui menys intenta fer-se bons propòsits. Dit i fet: allò que cadascú desitja o somia despert que voldria que li passés de bo en el decurs dels pròxims 365 dies.

 

En aquest context, quan a un afectat o afectada de quequesa se li ha instal·lat i consolidat el trastorn, sol demanar al nou any deixar de tartamudejar, o com a mínim que la disfèmia tingui una intensitat menor.

 

D’altra banda, és ben veritat que els primers minuts de cada Any Nou és inevitable, per una persona amb tartamudesa, estar pendent de comprovar quan es produeix el primer bloqueig o primer quequeig. És a dir: ens escoltem, llavors, amb una especial atenció. I és que, més d’hora que tard, és del tot probable –per no dir segur- que la disfèmia aparegui. I és que aquesta visió del moment inicial de l’any és tan habitual com reiterada. En una paraula: una mostra d’allò més representativa que la tartamudesa és un dels eixos bàsics en l’existència de l’1% de la població.

Hi ha tota una sèrie d’actes absolutament corrents i rutinaris per a pràcticament tota la població que, en el decurs del temps i particularment en aquelles èpoques en què la quequesa es reforça, desperten una inquietud força notable.

 

Veritablement, en tantes ocasions hem sentit pànic en el lapse de temps que passa entre l’instant de seure en una cafeteria o restaurant i el moment de demanar al cambrer. Justament, articular unes paraules aparentment senzilles de l’estil d’una aigua, un suc de taronja o una xocolota desfeta es poden albirar, en el supòsit que aquell dia la parla no rutlli gaire, com una muntanya d’alçària quilomètrica, un entrebanc costerut com un penya-segat i, sobretot, un neguit bastant rellevant. I encara més: fins i tot, encara que ens vingui de gust un plat o una consumició en concret, en el cas que ensumem que podem tenir dificultats per expressar-nos ens decantem per un plat o consumició que potser no ens sigui tan satisfactori.

 

D’altra banda, aquí no es tanquen les nostres inquietuds a l’hora de dirigir-nos a persones desconegudes. Així, és prou comú que sol·licitar a la finestreta un bitllet de tren també ens provoqui un cert malestar emocional. No cal dir, esclar, que les màquines de venda automàtica ens han ajudat. En aquest sentit, ens centrem en relació a qüestions al voltant de quines paraules utilitzarem, o en quin ordre, o quina llargària o simplesa tindrà la frase.

 

A la pràctica, apunto tot això a causa d’una raó primordial. Perquè, precisament, una de les situacions capdavanteres i més temudes per nosaltres -les persones disfluents- és que és freqüent que abans de l’entrada en escena del cambrer o del venedor de bitllets ens preparem a fons la frase que deixarem anar i que, interiorment, intentem assajar-la, sense que ningú se n’adoni, en diverses ocasions. És a dir: no som pocs, doncs, els qui preparem aquestes situacions tan corrents amb antelació.

És important ressaltar que les persones disfluents, quan estem tranquil·les i reposades, tenim més possibilitats de parlar rítmicament. Això és així de manera general, malgrat que sempre hi pot haver matissos en funció de la tongada de tartamudesa més aguda o més discreta que estiguem travessant. Però, en qualsevol cas, la norma és aquesta.

 

No obstant això, quan les emocions ens van al màxim, ens sol passar justament el contrari. És a dir: tot i que aquestes emocions puguin ser positives, ens podem travar amb més facilitat. I ja cal donar per segur que, encara molt més, si les esmentades vibracions són negatives. Per tant, vivint uns moments d’èxtasi formidable, podem perdre el control de la nostra parla. És un fet transitori, i ben aviat tornaria la calma.

Delectar-se amb un paisatge de categoria, d’alt nivell i capaç de provocar-nos les sensacions més solemnes és, probablement, un dels fets més especials i encisadors que tenim a l’abast. En siguem prou conscients o no, al nostre voltant gaudim d’una col·lecció d’exemples veritablement esplendorosos.

 

Certament, és allò que en podem anomenar un racó espiritual; és a dir, indrets que ens semblen superbs i gairebé inigualables, i llocs, doncs, que ens reclamen, que ens emeten uns cants de sirena indefugibles i que ens permeten afrontar amb millors garanties la nostra existència. I no tan sols això: també, la nostra disfluència.

 

Considero que les persones amb quequeig hem de tenir, quasi bé obligatòriament, un racó espiritual. En quatre paraules precises: un espai que ens transmet unes vibracions tan excel·lents que pot fer-nos oblidar el trastorn de comunicació. A la pràctica, el nostre paisatge més apreciat i immaculat ens rejoveneix els sentiments, ens endolceix el dia a dia i comporta que, quan el visitem, el quequeig es pugui tornar més anecdòtic i testimonial. I anant més enllà, és ben possible que els seus efectes beneficiosos es perllonguin. De la mateixa manera, pot ser que passem uns dies o una època en què la disfluència apreti més. En aquest supòsit, una mesura dinamitzadora altament aconsellable -un remei parcial, n’hauríem de dir- podria ser fruir, de nou però ara amb aires de reflexió positiva, del nostre racó espiritual, on la tartamudesa no és res més que un pensament del tot irrellevant.