A tu, que tens tartamudesa

És molt probable, per no afirmar rotundament que segur, que en el cas que tinguis tartamudesa t’hagis preguntat un munt de vegades perquè precisament t’ha tocat a tu tenir aquest trastorn. “Per què a mi? Perquè no a un altre? Perquè m’ha tocat justament aquesta maleïda loteria? Per què he tingut tanta mala sort?”. Totes aquestes qüestions te les deus haver fet, sovint, dia sí dia també. I francament, aquest interrogatori propi pot ser lògic i coherent atesos els nombrosos entrebancs que pot comportar la disfluència.

Deus haver comprovat que en moments de tensió emocional són diverses les persones que has escoltat a quequejar. Ara bé, tant bon punt es relaxen, aquest quequeig breu, passatger i moderat desapareix tal i com havia vingut. A tu, en canvi, els episodis de tensió et poden deixar clavat, mut, incapaç d’articular una sola frase. I quan ja t’assossegues, encara que no tan severament, segueixes tartamudejant quan els altres, en aquestes circumstàncies, ja no ho fan. Aleshores, pots abocar-te algunes declaracions radicals. “Quina enveja em fan tota aquesta gent! Quina sort han tingut a la vida! Mira-te’ls que contents i feliços! Jo en canvi, mai podré ser feliç!”. En aquestes condicions, com les anteriors esmentades línies enrere, et turmentes, et castigues, et fas mal, et destrosses, et trenques.

Amb freqüència, deus haver pensat que l’origen de tots els teus mals és el fet de tartamudejar. Tinguis l’edat que tinguis. Contemples, aleshores, la tartamudesa com la teva bèstia negra. Molt més que, simplement, el teu punt feble. Quequejar és, per a tu, el pitjor que hi ha al món, l’infortuni més grandiós. És ben clar i evident, en conseqüència, que l’hi tens, a la disfèmia, una ràbia enorme, i l’observes com un trastorn que no et permet dur una quotidianitat senzilla i gaudible, com la resta de mortals. Per a tu, per tant, quequejar és una càrrega que mai t’abandonarà, que tothora t’acompanyarà, surtis amb els amics, intentis lligar, facis una entrevista de feina o vagis a comprar el pa. En aquest sentit, la paraula tartamut o tartamuda et desfà els ànims i l’autoestima, perquè en molts escenaris del teu dia a dia tens dificultats per expressar-te.

Posats aquests exemples variats que t’acabo d’anotar, prefereixes no fer nous amics, i amb els que tens no veure’ls tant com t’agradaria, i dedueixes que difícilment tindràs parella perquè ningú et pot estimar ni pots seduir perquè t’encalles parlant i que la persona que voldries agafar de la mà fugiria correns. Sàpigues que aquests actituds, que denoten una feblesa emocional molt rellevant, podrien significar que tens fòbia social i que, dit això, et podries endinsar en el suïcidi social. En quatre paraules precises: t’aïlles per no parlar i, llavors, et quedes sol o sola molt més habitualment. Aquest seria un cercle viciós del que és complicat escapar-se’n.

Tingues present que, endut per aquestes adversitats psicològiques tan dures, podries acabar entrant en una depressió. I ja ho saps: les depressions, com més lluny millor. Quan la pena i la tristor s’abaten damunt d’una persona, tingui tartamudesa o no, la negror més total i absoluta ataca amb una força colossal. Potser, per culpa de la disfèmia, has patit o pateixes un estat d’aquesta mena. Intenta sortint-te’n. Lluita. Busca ajut. Cerca un professional. Parla’n amb la família i els amics, és a dir, amb les persones de més confiança. No et tanquis en la teva foscor, en el teu oceà depriment, a causa de l’impacte que et produeix tenir dificultats en el ritme de les paraules i les oracions. Te’n pots sortir. T’ho dic de veritat. I encara més: t’ho corroboro per experiència pròpia, i pel que m’han explicat persones diverses que, també com tu i jo, s’entrebanquen en el moment de parlar. Guanyar la batalla a la pena i la tristor val la pena. El premi val la pena. De debò!.

Estiguis o no estiguis –i no hi pots estar, però sí que pots patir, encara que amb menys severitat- enmig d’un oceà d’opressió emocional per culpa de la disfèmia, pensa que no ets pas l’únic que es troba en aquesta situació de sofriment més o menys acusat. Així, es pot dir en veu ben alta que la tartamudesa és una de les disfuncions que més sofriment comporten en els afectats. En aquest cas, insistint en les meves pròpies vivències i les de les altres persones disfluents amb qui he conversat i, igualment, pel que m’he assessorat, tartamudejar és una de les principals fonts de patiment que pot tenir una persona. Ha estat així en el passat, i ho continua sent en el present. Però no defalleixis. Ets plenament a temps d’estimar-te més, d’entendre el teu propi quequeig i, per tant, de donar un tomb més o menys notable a la teva situació que creus que és de debilitat en relació els altres.

No t’amaguis. No vulguis ficar en un forat la teva tartamudesa i tot allò que l’envolta. No facis com en tantes ocasions s’ha fet, particularment ja en temps passats, i una mica menys, per fortuna, a l’actualitat, de situar el teu trastorn oral com un tema absolutament tabú i imparlable. Comprenc, és veritat, que l’estigma que sovint ha acompanyat la disfèmia ha ajudat decididament a què no hagis volgut treure el teu quequeig a conversa, ni amb la teva gent més propera. Pensa, dit això, que han estat infinitat les persones afectades que mai han parlat amb ningú –sí, sí, amb ningú!- del seu problema. Ni amb els pares, ni amb els altres familiars més propers, ni amb els millors amics, ni amb la parella. És a dir: tothom t’ha vist encallar-te parlant, però és possible que t’ho hagis guardat tot per tu. Per tant, insistint en el que et comentava abans, aquí t’he de renyar. Obre’t d’una vegada, si és que encara no ho has fet. Creu-me. Hi sortiràs guanyant. I fes-ho amb naturalitat, sense avergonyir-te, malgrat que en un principi et pot costar.

Pensa que cada cop són més les persones disfèmiques que surten de l’armari. A la pràctica, moltes d’aquestes persones han vist com la seva vida girava al voltant del quequeig, i com els seus pensaments sempre hi anaven a parar. La tartamudesa els ho ha condicionat gairebé tot. Però sortint de l’armari, i encara que a ningú li continuï agradant tartamudejar -perquè, siguem sincers, ningú està orgullós d’encallar-se-, perdràs una bona part de la por i de la fòbia social. Et veuràs més capaç de conèixer gent nova, et veuràs més animat a trobar parella, t’atreviràs a anar a més entrevistes de feina i voldràs anar a comprar allò que et vingui de gust. Indiscutiblement, en aquest escenari més favorable, guanyaràs qualitat de vida. I la teva salut, no tan sols mental sinó també la física, se’n ressentirà en positiu. El canvi és possible. El canvi està a les teves mans. Et donaràs tota una lliçó de vida. I oferiràs a la gent del teu entorn tota una història de superació.

A passos pausats però alhora inexorables, perquè el canvi no es dóna en qüestió de 24 hores, d’un dia per l’altre, el teu món s’anirà engrandint. Així, aquella funesta sensació de fracassat que has arrossegat durant anys, potser dècades si ets adult, anirà minvant progressivament. A poc a poc, la tartamudesa anirà deixant de ser el centre de la teva vida, allà per on passen tots els teus moviments i pensaments. Ep, i també t’atreviràs a agafar el telèfon i fer i rebre trucades. Aquest pas del telèfon, ras i curt, és prou important, perquè, com bé has pogut comprovat tu mateix o tu mateixa, un munt de vegades l’has vist com un enemic. Més ben dit: un enemic dins del teu gran enemic, el quequeig. El telèfon com a pota, com a branca, de les adversitats de la disfluència.

Et deus haver adonat que tens estones, dies i èpoques més fluïdes, mentre que altres períodes o situacions fan que et costi més parlar. Exposat això, has percebut, doncs, que tot allò que et vagi succeint té uns efectes directes en la intensitat del teu trastorn oral. Així, saps prou bé que les bones notícies aixequen la parla, mentre que les èpoques de nervis i estrès la fan empitjorar. No et preocupis més del compte. Això ens passa a la gran majoria, i es tracta, en essència, d’una de les particularitats comunes que tenim les persones disfèmiques.

No existeixen les cures miraculoses ni els tractaments efectius al 100%. Però, tot i això, disposes de diferents opcions a valorar. T’he de confirmar que encara no s’ha inventat una pastilla màgica que ens elimini el quequeig. Almenys, com a mínim, ja és un punt a favor que cada cop més es coneguin les causes del trastorn. Una primera base per a la pastilleta màgica? El temps ho confirmarà o ho desmentirà. Ah, i no confiïs en aquell o aquells que et vingui dient, si ja ets adult o adulta, que et curarà el quequeig. Cal insistir-hi: les cures miraculoses no existeixen. Però les millores, sí. I tant.

No ets menys intel·ligent que les altres persones. Ets tan competent com qualsevol altre company de feina o classe, amic o familiar. Sàpigues que un dels aspectes clau que han provocat que les persones amb quequesa estiguessin estigmatitzades és que, justament, un dels mites per excel·lència al voltant del trastorn deia que érem poc intel·ligents, o sigui, que patíem un cert endarreriment mental. Això, un mite. No pas una realitat. Ah, i les burles?. Potser s’han rigut de tu en un instant o un altre. A classe, en demanar un producte en una botiga, per telèfon, o d’altres maneres. I és probable que hagis escoltat acudits que, directament, ens atacaven als afectats. I acudits, fins i tot, per televisió. Infinitament lamentable! Trenca, de fet, amb tothom qui s’enrigui de tu a partir d’ara, si és que t’hi trobes. Perquè ets a punt de canviar la teva vida, de tolerar el quequeig, que no et faci patir amb tanta força i d’aprendre-hi a conviure. No és una tasca senzilla, però ho pots aconseguir. I envolta’t, per fer-ho realitat, de la teva gent que més estimes. I si cal d’un bon professional també. Que tartamudejar no t’impedeixi parlar!.