La vulnerabilitat de moltes persones amb tartamudesa a l’hora de lligar

Un tret comú en molts afectats i afectades de quequeig és la inseguretat, i fins i tot en no pocs casos una marcada vulnerabilitat, a l’hora d’apropar-se o dialogar amb aquella persona a qui es voldria conquerir el cor.

Certament, la por a fer el ridícul, la probabilitat de veure’s rebutjat o rebutjada, el temor de què se’n rigui o la convicció que és impossible seduir algú, tot plegat a causa de la manca de fluïdesa oral, són manifestacions habituals que poden destrossar l’autoestima, portar a isolar-se i percebre’s com un ésser inferior incapaç de simplement lligar o, anant més enllà, de formalitzar una relació de parella sana i satisfactòria.

Aquest posicionament el puc entendre perquè, en temps passats, el vaig viure. Així, en èpoques de parla molt arrítmica reconec que vaig deixar escapar diverses noies, de les quals en voldria destacar una, de l’any 2004. Es deia Sílvia Costa i érem companys de doctorat. Em va doldre molt. Però també ho puc comprendre per una vivència que he tingut fa pocs dies.

Com adult que soc sense parella des de fa uns quants anys, penso que tinc tot el dret a quedar embaucat -com em succeeix amb una en concret- per una noia que em faci el pes, encara que no tigui cap intenció de captivar-la. I en aquest sentit, com a infermera que és del centre mèdic NAME de la meva ciutat, i estant com estava a recepció en la meva darrera visita, em va atendre ella –i a qui igualment veig molt sovint pel carrer- en arribar i marxar. I sí, vaig fer esforços per intentar dissimular el meu quequeig amb els trucs que acostumo a utilitzar. I vaig dir-me: “Jordi, com deu patir el noi o la noia, o home o dona, que s’encalla en la primera conversa amb qui li agrada i pretén enamorar”.

Per tant, insisteixo que entenc la vulnerabilitat de tanta bona gent disfluent i el mal que això pot provocar. Però, és justificat? Seria un debat interessant.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.