Exposar coneixements i encallar-se: una combinació dolorosa

Exterioritzar als altres les nostres dificultats orals no és gaire estimulant. Ara bé, el desgast psicològic que aquesta circumstància pot comportar sempre serà d’una major intensitat en aquelles persones disfèmiques que no tolerin el seu trastorn i que el situïn com l’epicentre dels seus mals. Tot i així, hi ha una altra realitat inqüestionable. I és que haver après a conviure amb el quequeig, ni que sigui parcialment, fa que l’afectació en les emocions sigui menor.

Més enllà d’aquestes circumstàncies generals, hi ha una altra certesa prou significativa i que és interessant evidenciar. Per tant, cal afirmar que tant si el grau d’afectació és baix, moderat, alt o extrem, aquest pot ser diferent en funció del tema de la conversa que estiguem tenint.

A la pràctica, no és el mateix encallar-se dialogant de política, dient que hem esmorzat o dinat avui o recordant el darrer partit del nostre equip de futbol favorit que manifestant a l’interlocutor o interlocutors les nocions que tenim d’allò que millor ens defensem. És aquí, en conseqüència, on l’impacte serà previsiblement superior.

En aquest sentit, voldria fer-vos saber que a Catalunya, a finals d’octubre, vàrem tenir un episodi sorprenent per les dates, o sigui, amb l’hivern encara tan distant, de fred i nevades, i que vaig detallar en el bloc de la meva web de meteorologia.

Considerant que tanta gent sap que aquesta ciència és el meu punt fort, van ser nombroses les persones que em van comentar el temps anòmal que feia. Doncs bé, en aquells casos en què em vaig embarbussar més em va tocar –i permeteu-me l’expressió- els nassos, i durant uns minuts em va canviar la cara. En definitiva: s’entén perfectament que ens emprenyin les batzegades en les nostres frases quan parlem –o intentem parlar- del que més ens agrada, coneixem i que ens motiva enormement divulgar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.