Tenir tartamudesa i saber conviure-hi: una falsa acceptació?

És important remarcar que aprendre a conviure amb la forma de parlar singular, diferent i fins i tot anòmala que és la tartamudesa és una tasca gairebé ingent. És a dir, que aquest èxit –perquè ho és- no s’aconsegueix ni en quatre dies ni de manera senzilla, i a més cal comptar amb alts i baxios. A banda, hi ha la notable premisa que a ningú li agrada encallar-se en les seves oracions. Per tant, exposades aquestes generalitats comprovables en tants afectats i afectades, és convenient que ens formulem una pregunta contundent. Així, tenir tartamudesa i haver-hi après a conviure, és una falsa acceptació?.

Amb l’objectiu de resoldre aquesta qüestió, seria necessari un debat ampli i dilatat. De fet, pel que he escoltat amb suma atenció, hi ha opinions per a tots els gustos. Els uns, pensen que sí; els altres, que no. La disparitat d’aportacions és notòria. Per tant, és complicat trobar un consens ben definit. I us dono el meu punt de vista.

Dijous, comprant en dos llocs diferents, em vagi travar amb una certa intensitat. La síl•laba inicial no em sortia ni a una botiga ni a l’altra. Al cap de diversos intents, vaig poder demanar allò que requeria. Vaig dir-me: “Jordi, sembles un mono, fent u…u…u…”. I em va tocar els nassos. I sí, un pelet sí que em va doldre, i vaig haver de pensar, per oxigenar la ment, en una de les meves passions –en aquest cas, l’aviació- per resituar les emocions.

Però per damunt d’això, hi ha un tema que al novembre farà setze anys, i que potser no superi mai del tot. Em refereixo a la meva fugida sagnant, des de la perspectiva psicòlògica, de la ràdio, coincidint amb un període de parla precària. I és que comprovar com, posteriorment, tants companys i companyes d’aquella època de Ràdio Ciutat de Badalona van trobar feina a cadenes de televisió i ràdio de molt més abast, en comparació amb mi, que vaig marxar enfonsat, és un detall al qual sempre hi ha donat un significat molt rellevant.

Vist tot plegat, en conseqüència, ser disfluent i aparentment mostrar als altres que ho portem bé i creure-s’ho un mateix, és probable, doncs, que en molts casos sigui una falsa acceptació del trastorn. Però insisteixo: és un debat obert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.