La tartamudesa pot destrossar la quotidianitat de molts afectats

Per norma general, tota persona es comunica de manera continuada. La comunicació, i per tant, amb ella parlar, és una activitat absolutament habitual.

Les persones que s’expressen amb normalitat, és a dir, que són fluïdes, que en són una amplíssima i comprovable majoria, parlen amb altra gent com un fet del tot rutinari. Ara bé, enmig d’aquesta realitat innegable, per a l’ínfim percentatge de població tocada pel quequeig, aquesta quotidianitat es pot trasbalsar amb brusquedat.

Considerant que parlar és un acte permanent, i així ens passem una gran part de les jornades, la tartamudesa, doncs, pot fer miques la calma quotidiana. Les angoixes, les pors, les incerteses i fins i tot el pànic davant d’algunes situacions aparentment corrents poden ser freqüents, en especial en el grup d’afectats i afectades que no han après a tolerar el trastorn. Per a molts, per tant, el dia a dia és un calvari, per tal com la comunicació oral és tothora indispensable. No obstant això, per a aquells que sí hem après a conviure amb la disfluència l’impacte és menor, tot i que perceptible. En aquest sentit, us exposo dues vivències recents per demostrar-ho.

En primer lloc, voldria començar afirmant que el forn tradicional on cada dissabte vaig a comprar un pa exquisit, les darreres setmanes ha estat tancat per vacances. Malgrat que a pocs metres d’on visc hi ha un forn semblant, he comprat les barres de pa en el supermercat Condis de prop de casa, on venen, esclar, un pa molt menys sa i on no cal demanar-lo. L’agafes, pagues i te’n vas. Per tant, evites parlar en un forn on no et coneixen.

Un segon exemple em porta a comentar que la setmana passada vam anar a sopar en un restaurant de platja emblemàtic de Sitges els meus pares, la meva germana i la millor amiga de la meva mare. Jo, com que bec força aigua, li vaig dir a la meva mare que em demanés les dues ampolles, allunyant, així, el risc d’un bloqueig. Però al final vaig ser capaç de dir-ho.

Què pretenc exposar amb tot plegat? Que cal insistir que, per a algú amb tartamudesa, la vida és bastant més complicada i plena de temors, moderats en el meu cas per tenir una relació amb la disfluència menys tempestuosa que en el passat. Però tot i això, les dues experiències anotades evidencien que, malgrat saber-hi conviure-hi, el trastorn és sovint incòmode. I per a qui encara no l’ha tolerat, dramàtic.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.