Els afectats i afectades de quequeig tenim una personalitat tartamuda?

Una immensa majoria dels afectats i afectades de quequeig comptem amb uns trets comuns en la nostra manera de ser. És a dir: tenim una personalitat que, en major o menor mesura, ha estat i és –i probablement ho pot continuar sent en el futur- influïda pel nostre trastorn en l’emissió de les paraules.

Malgrat que cadascú és un món, viu de forma particular la disfluència i pot estar tocat per uns efectes emocionals i unes conseqüències en la vida que poden anar més enllà de la quotidianitat, l’actitud en funció de l’afectat o afectada pot ser ben diversa. Així, mentre és freqüent trobar-se amb persones recloses en si mateixes, amb una vida social limitada i interiorment renegant tothora de la seva parla, és veritat que hi ha casos de gent que no els colpeix la moral amb massa intensitat. Ara bé, el més habitual és que un infant, un noi o una noia o un adult o adulta disfèmics observin el trastorn com el seu veritable, empipador i tantes vegades inoportú enemic, amb tot el que, des de la perspectiva psicològica i vital, pot suposar.

Afirmat tot plegat, és el moment de condensar aquest cúmul d’idees i comentaris en una pregunta clara, directa i diàfana. Per tant, existeix una personalitat tartamuda? La resposta, considerant com les meves èpoques de parla més arítmica en el passat –i permeteu-me aquesta apreciació vulgar- em feien emprenyar de valent, el que he contemplat i analitzat àmpliament amb altres persones disfluents i el fet que n’haguem parlat a ATCAT (Associació Catalana de la Tartamudesa), és indiscutiblement afirmativa. Ras i curt, i cal insistir-hi: malgrat que cadascú porta la seva tartamudesa com pot i el millor que pot i que no tothom en fa un drama, és francament cert que existeix la personalitat tartamuda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.