A moltes persones amb tartamudesa desconcerta la variabilitat en la intensitat de la disfluència

Un dels sentiments més habituals que la tartamudesa provoca en els afectats i afectades és el notable desconcert vinculat directament als constants alts i baixos en la intensitat de la disfluència. És a dir, amb l’objectiu, ara, de visualitzar-ho amb paraules, cal dir que, per exemple, que no perquè una persona disfèmica comenci la setmana expressant-se força rítmicament vol dir que l’acabi tan bé, o viceversa. També, en un espai temporal més reduït, no perquè un matí qualsevol la seva parla estigui totalment faltada de fluïdesa, potser a la tarda ja l’ha recuperada, o al revés. Són aquestes, per tant, situacions del tot corrents.

Afirmades aquestes realitats, és lògic i evident, en conseqüència, que aquestes fluctuacions causin malestar en molts afectats i afectades, i no tan sols desconcert. O sigui, que parlar o no parlar rítmicament en un moment determinat no assegura pas que al cap d’unes hores o uns dies passi el mateix o el contrari. La incertesa, doncs, ben sovint és absoluta.

En aquest context, tot plegat no només va lligat als episodis diversos favorables o desfavorables que ens vagin succeint en les nostres vides, que com he comentat en altres ocasions les bones experiències enlairen la parla, mentre que les tristes o desagradables ens la poden trencar. I és que, a la pràctica, ens podem trobar amb situacions casuals que també la poden aixecar o degradar. En aquest sentit, us exposo una vivència meva molt recent.

Fa dos dissabtes havia quedat a les set del matí amb el meu pare perquè volia acompanyar-me a filmar a la rodalia de l’aeroport del Prat –alguns ja sabeu que l’aviació és una de les meves grans aficions- un avió mastodòntic que venia excepcionalment amb motiu del Mobile World Congress. I bé, vaig tancar la porta del meu pis, vaig començar a baixar les escales i just passant per davant d’una altra porta en va sortir, de cop, una veïna. Com que no m’ho esperava, vaig quedar sobtat i em vaig encallar una mica en dir “hola, bon dia”, tot i que ella no ho va notar. I què pretenc manifestar, amb això?. Ras i curt, que una successió de dies fluids va finalitzar amb aquest fet casual. O sigui: si no m’hagués topat inesperadament amb aquesta dona –com podia haver passat amb algun altre veí de l’edifici- potser la parla rítmica hagués tingut continuïtat, ja que a partir d’aleshores va empitjorar ostensiblement. Ja ho veieu: els alts i baixos en la intensitat de la disfluència són recurrents i poden estar perfectament sotmesos a casualitats diverses, com la descrita.

Etiquetes del post
, ,

1 Comentari

  • Tenc un fill de 9 anys, amb episodis de tartamudesa recurrents des de ben petit, interromputs per molts de fluïdesa absoluta.
    Ell n’és plenament conscient. Jo no li he plantejat mai com a problema (que hi hagi moments, dies o mesos d’absoluta fluïdesa m’ha ajudat a poder ignorar-ho i relaxar-me).
    El fet que acabi patint per això m’horroritza i hi he perdut algunes nits.
    Quan veig exposicions orals a classe, sovint perfectes, em torn relaxar i sembla que el problema no existeix.
    No he recorregut a professionals, en primer lloc, perquè no pens que puguin solucionar el problema, tan variable i segurament de causa tan lligada al funcionament íntim del cervell. En segon, segurament perquè em costa reconèixer-ho, pel patiment que li pot suposar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.