Quan parlem, acostumem a utilitzar estratègies per dissimular el quequeig

És del tot convenient remarcar les vegades que faci falta que a cap afectat o afectada de quequeig li agrada fer visible –és a dir, exterioritzar de cara els altres- el seu trastorn en l’emissió de les paraules.

Constatada enèrgicament aquesta realitat general, inqüestionable i fàcil d’entendre, les persones que no som fluïdes en l’expressió oral fem servir una sèrie de trucs, suports i estratègies per intentar dissimular la disfluència.

En aquest sentit, algunes de les opcions escollides són, per exemple, les següents: tossir expressament i sense tenir-ne necessitat física en comprovar que un bloqueig és imminent, i aquesta actuació també és plausible en l’instant inicial de rebre o fer una trucada; un altre truc és tapar-se parcialment la boca pretenent amagar els tics facials que es poden produir, o de la mateixa manera, es donen conductes d’evitació com fer veure que s’ha oblidat allò que es volia dir. Cal afirmar que aquesta darrera és la més frustrant. Però, igualment, som capaços de comptar amb elements de suport que ens poden ajudar durant l’emissió de les frases. I, en aquest context, us comento una vivència d’aquestes Festes de Nadal.

Així, a les acaballes de desembre, i tot passant per davant de la botiga de discos, pel.lícules i objectes diversos que tenim al carrer més comercial de Badalona, vaig veure a l’aparador la pel.lícula Ted, una comèdia nord-americana protagonitzada per un osset de peluix mal parlat i molt aficionat a la cervesa, la coca i les noies. Vaig pensar, ja que l’havia sentida a anomenar, que em compraria el DVD. I, doncs, quina estratègia vaig utilitzar?.

Una vegada dins, li vaig comentar a la dependenta que “voldria una cosa que teniu a l’aparador”. Vam sortir i li vaig assenyalar el DVD pronunciant-li la frase “voldria aquesta pel.lícula, la de l’osset”. I què pretenc exposar, amb tot plegat? Que adonant-me que dient, d’entrada, “voldria la pel.lícula Ted” existia el risc que m’encallés, vaig optar per la solució que acabo de comentar. O sigui: una estratègia que em va permetre parlar amb fluïdesa i que va comportar, en conseqüència, que ningú, en aquella botiga, percebés que tinc una singularitat comunicativa.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.