A molts afectats de tartamudesa sorprèn que tantes persones fluïdes tinguin pànic a parlar en públic

Parlar en públic és una experiència que sol generar unes dosis notables d’ansietat i estrès a tota una muntanya de persones fluïdes, és a dir, sense tartamudesa. Tant, perquè us en feu una idea, que molts, en el supòsit que ho facin de manera puntual i no acostumada, fins i tot necessiten un tranquil•litzant per afrontar amb millors garanties la situació, que pot, en no pocs casos, comportar un gran respecte, por i en determinades circumstàncies, pànic.

Coneixedors d’aquestes eventualitats, són molt nombrosos els afectats i afectades de quequeig que se sorprenen i es desconcerten, en conseqüència, que siguin tantes les persones fluïdes que observin com una adversitat rellevant aparèixer, com a oradores, davant un grup d’altres persones. Aleshores, com hauríem d’afrontar les possibles intervencions públiques aquells i aquelles que tenim tartamudesa? No és una qüestió superficial, sinó prou important.

En aquest sentit, a ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya) tenim un soci destacat que es mostra especialment dur i reiteratiu amb la gent fluïda que té tanta por a parlar en públic. I entenc, dit això, que a més d’un li faci ràbia aquest pànic escènic de tants fluids. I és que per a algú amb quequeig pot semblar fins i tot ridícul, per no dir que paradoxal.

Exposats aquests comentaris, m’he de sincerar i dir-vos el següent: ja m’agradaria a mi fer un munt de conferències divulgatives de la meteorologia que tenim a Catalunya! En unes detallant els temporals marítims, en altres les tempestes estiuenques de tarda del Pirineu, o unes altres centrades en les ventades huracanades de tramuntana a l’Empordà, o en les nevades a la costa. Atès, per tant, que seria una tasca complicada dur-ho a terme, en comptes d’amagar-me, ho publico en les meves dues webs de meteorologia. Però una cosa us diré, amb la mà al cor, per cloure aquest text: sense tartamudesa, divulgar oralment tots aquests fenòmens meteorològics i d’altres que tant m’apassionen i que també conec, hagués estat un gran plaer, que no m’hauria provocat ni estrès ni pànic. Al contrari: una il•lusió i motivació gegantines!.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.