Per a molta gent estressada i accelerada, parlar amb una persona amb quequeig pot ser incòmode i inoportú

És innegable, i diàriament ho podem constatar amb una ullada per poc atenta que sigui al nostre voltant, que ens trobem de ple en el segle de les presses, de les corredisses, de l’estrès i la poca paciència. Aquests detalls, d’una manera conjunta, són, per tant, tan clars com evidents i incontestables.

Com he informat i divulgat en ocasions anteriors, el minúscul grup –minúscul en percentatge- de població afectada de tartamudesa no som massa entusiastes d’aquestes corredisses constants, perquè, ras i curt, també inclouen, per a molta gent, parlar acceleradament. I en aquest sentit, cal remarcar-ho de nou: les presses, per a nosaltres, a l’hora d’emetre oracions, és millor evitar-les.

Exposats aquests comentaris inicials, he arribat a la conclusió que, en el supòsit que ens dirigim o contestem a un interlocutor que va apressat, les persones amb tartamudesa li serem, més que una altra cosa, una incòmoda i inoportuna molèstia. Ja ho sabem: de vegades o sovint, necessitem un temps suplementari per dir allò que volem dir. En aquesta direcció, permeteu-me que us exposi que em va passar en un restaurant dos caps de setmana enrere.

Així, gaudint d’una nova vetllada amb la gent d’ATCAT, vàrem anar a atipar-nos prop del passeig de la Zona Franca de Barcelona. L’ambient, dins de l’establiment, no era el més apte per a un afectat de quequeig. És a dir: no tan sols perquè hi havia un xivarri molt notable, sinó i sobretot perquè el senyor a qui havíem de demanar els plats corria amunt i avall, enfeinadíssim, sense aturador tot mostrant uns nivells d’estrès d’allò més elevats i parlant amb una rapidesa absoluta. I em va tocar el torn a mi.

En aquest escenari, i considerant que vaig patir un bloqueig en el moment de dir-li un dels dos plats, vaig adonar-me amb una claredat meridiana que aquell home va estar a un sol mil·límetre de posar els ulls en blanc. I és que a parer d’ell, el vaig entretenir dos segons, suficients com perquè es molestés.

Aquest exemple recent i més aviat contundent, en conseqüència, m’ha portat a deduir d’una manera encara més descarada que, en efecte, si la persona o persones amb qui conversem, per poc més sigui, van a contrarellotge, les nostres paraules arítmiques els provocaran la sensació d’estar malaguanyant un temps preciós de les seves vides tan atrafegades.

Etiquetes del post
, , ,

1 Comentari

  • Benvolgut Jordi,

    Moltes gràcies per aquest blog; no sempre és fàcil viure amb la tartamudesa, i encara menys explicar les complexitats que la disfluència en la parla pot crear en tots els aspectes de la persona (emocional, psíquic, social…).
    En aquesta darrera entrada teva toques el tema de l’acceleració general que ens toca viure en aquesta societat hiperconnectada i sotmesa a un ritme frenètic constant; certament, si per a moltes persones sense dificultats de parla aquesta acceleració trepidant ja és problemàtica, per a les persones amb tartamudesa la cosa es complica encara més. Però al mateix temps potser el nostre “defecte” ens converteix en una mena de resistents davant d’aquesta activitat febril que en realitat és buida i absurda…
    Gràcies de nou pel teu testimoni i endavant amb els teus inspirats comentaris!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.