És habitual que un afectat de quequeig demani en un restaurant un plat que no li entusiasmi, però que li sigui més fàcil de dir al cambrer

Una de les particularitats més rellevants en la conducta i l’actitud d’un afectat o afectada de quequeig és la tensió que se sol produir abans de parlar. Aquest detall significatiu ja l’he comentat en anteriors ocasions, però ara ho vull aprofundir en un aspecte concret, quan és l’hora de demanar al cambrer o cambrera aquell plat que, en el restaurant, ens ve de gust menjar.

Així, donant una ullada atenta a la carta és probable que hi llegim els nostres plats favorits. Però aquí és quan intervé un dels efectes de la disfluència, només un d’ells. Quin? Que pot ser que ens entusiasmin uns plats en particular però que percebem el risc que en l’instant de comunicar-ho a l’empleat del restaurant ens encallem. I què solem fer, doncs, aleshores? Sacrificar aquell menjar que tant ens atreia i acabar demanant un que no ens feia tant el pes però que ens és més fàcil de pronunciar. Aquesta realitat és tan irrefutable com sorprenent, però del tot certa.

Una altra de les conductes freqüents que solem fer en un restaurant és ubicar-nos a prop d’on creiem que el cambrer es col·locarà perquè li anem dient, un per un, els plats que ens cruspirem. D’aquesta manera, tenint l’empleat davant mateix o al costat pensem que la possibilitat de travar-nos serà menor.

Ja ho veieu: el que us estic explicant no és, en principi, cap tragèdia, però sí una conseqüència directa i incòmoda de no ser fluid en l’emissió de les paraules. I justament us ho constato avui perquè tinc un sopar familiar –a Can Flores, el restaurant més popular d’aquest preciós municipi- a Blanes, el punt inicial, pel sud, de la Costa Brava, indiscutiblement un dels paisatges més adorats i estimats de Catalunya i Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.