Quan ens encallem parlant, no ens acabeu les paraules i les frases, sisplau

Una de les actituds més habituals i recurrents de les persones fluïdes en comprovar que el seu interlocutor s’encalla en l’emissió oral és, precisament, acabar-li les paraules o les frases. I aquest, d’una manera clara i indiscutible, és un dels erros més evidents i contundents que es poden fer parlant amb una persona amb quequeig.

Afirmada aquesta realitat, es tracta, doncs, d’un comportament que evidencia prou bé el desconeixement general que hi ha en la societat a l’hora d’interactuar amb un afectat o afectada de tartamudesa. I cal insistir-hi mil vegades: no acabeu mai, és a dir, no ens ajudeu, a completar-nos el discurs. Mai, encara que creieu que ho feu de bona voluntat. Deixeu-nos temps per expressar-nos. Direm el que volem dir, però, com perfectament recull el lema de la campanya de consciencació “Dame ti ti tiempo” de la Fundación Española de la Tartamudez, requerim uns segons més per articular les nostres oracions.

Justament, avui remarco l’error garrafal, i el defineixo de garrafal perquè a molts disfèmics els irrita, d’acabar les oracions, perquè en el dinar d’ATCAT que fa uns dies us comentava es va produir un episodi relacionat que permeteu-me que us esmenti.

Així, un soci, magnífic i molt humà però que en prefereixo conservar l’anonimat, en el moment de demanar les postres a la cambrera va tenir dificultats. Va quedar-se a mitja paraula. Llavors, la noia li va finalitzar. I es va equivocar!. No li va encertar pas allò que li venia de gust. Tot seguit, el noi, amb un somriure irònic, al segon intent li va poder dir. A criteri nostre, la cambrera va quedar ben retradada.

Ja ho veieu, doncs: deixeu-nos parlar. Doneu-nos temps. Potser no serem ràpids, però al capdavall acabarem dient tot allò que pretenem dir. Deixeu-nos parlar, sisplau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.