A moltes persones amb tartamudesa inquieta llegir en veu alta davant d’altra gent

         Tots aquells i aquelles que estem afectats i afectades de quequeig acostumem a tenir, també, dificultats en el moment de llegir en veu alta. Ara bé, dins d’aquesta premisa genèrica hi ha la singularitat de cadascú; és a dir, mentre que hi ha persones que se senten més còmodes fent una lectura, altres pateixen l’efecte contrari. I com sembla prou lògic, no és el mateix llegir en veu alta estant sol, que davant d’un interlocutor o enfront d’un grup de gent. Així, com més persones ens escoltin existeixen més possibilitats que el discurs sigui arrítmic.

       Per tant, es pot constatar amb una claredat meridiana que llegir en públic, a una majoria d’afectats i afectades de tartamudesa, no tan sols ens posa en guàrdia, sinó que, ras i curt, pot espantar. Notificada aquesta dada poc engrescadora, us comento, en aquest sentit, la meva darrera experiència.

       Els últims temps, els encàrrecs que he rebut de gent diversa que m’han demanat escrits han crescut d’una manera notable. O sigui, a petita escala, faig de negre literari. Com a hobby, eh? No cobro pas! Jo redacto i el mèrit se’l posa qui m’ha fet l’encàrrec. A més, com que en esdeveniments familiars rellevants acostumo a escriure un text d’homenatge a la persona o persones protagonistes, sempre, i aquí ho enllaço amb el tema d’aquesta entrada, li dic a la meva germana que ho llegeixi. No és que ens repartim la feina, no. El que passa és que en una festa, però també en un funeral, em fa respecte fer la lectura en veu alta, i llavors necessito l’ajut de la Judit. Això, justament, és el que ha succeït, per últim cop, fa cinc dies en la celebració dels 50 anys de coneixença dels meus pares. I és que el 29 de gener de 1967 el meu pare es va presentar, amb intencions formals, a la meva mare, i allà va començar una història d’amor que perdura. La Judit, en conseqüència, va llegir el meu text davant de 23 familiars.

      Afirmat tot plegat, la qüestió és clara: sóc covard o realista? O alhora les dues coses? És evident, doncs, que llegir en públic, encara que sigui en família, no em genera confiança. I aquesta circumstància, no exposar la lectura d’un text propi, provoca frustració. No de grans dimensions, però sí una certa sensació de fracàs. En suma: un exemple més a afegir en la llista de situacions que moltes persones que ens entrebanquem expressant-nos intentem evitar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.