La tartamudesa pot provocar experiències traumàtiques i aterridores

         El 3 de novembre de 2003 vaig patir una de les experiències més dures i espantoses de la meva vida disfluent, i m’hi vull referir precisament ara perquè, per tant, n’acaba de fer anys fa ben pocs dies.

          L’editorial on publicava el meu segon llibre, “La meteorologia a Catalunya”, i després fins i tot van venir set llibres més en una altra editorial, em va obligar a fer una presentació pública. La data escollida va ser l’esmentada i el lloc la biblioteca Can Casacuberta de Badalona, on hi van assitir més de 50 persones, la televisió i premsa locals, el meu llibreter de confiança tots aquests anys, l’Isidre Sala, que aquella tarda va venir a vendre’n uns quants exemplars, i també qui em presentaba l’obra, un sempre afable Santi Parés, badaloní com jo i aleshores un dels homes dels temps de Televisió Espanyola.

        Doncs bé, vàrem seure, davant d’una taula que presidia un micròfon, la directora de la biblioteca, l’Imma, en Santi i jo, enfront mateix dels assistents. Primer, va parlar l’Imma; tot seguit, en Santi, amb unes excel·lents lloances al llibre – que va ser pioner perquè fou el primer que tractava específicament la meteorologia catalana-, i a continuació, em tocava a mi. I què va passar?. El resultat va ser una de les escenes més tristes i colpidores de la meva existència.

        No vaig poder parlar. Em vaig quedar clavat, mut, sense poder expressar-me. Les breus i trencades paraules inicials amb molta dificultat, van acabar-se aviat. No podia, ja, continuar. Llavors, en Santi va agafar el micròfon i, ajundant-me, va tornar amb lloances al llibre. M’havia quedat totalment incapacitat per parlar. La vergonya va ser històrica, i la meva autoestima va quedar devaluada una bona temporada. Aquell acte públic, fet i fet, es va convertir, per a mi, en un autèntic tabú, en un tema imparlable. L’ona expansiva, a part de tremenda, va durar temps.

         És veritat que tot s’havia complicat feia només tres dies, quan l’Aurora, -la parella amb qui havia passat els darrers tres anys i mig- i jo havíem clos la relació en un final molt tempestuós. En conseqüència, jo aterrava a la presentació en unes condicions pèssimes, un factor que va agreujar la catàstrofe oral. Perquè, ras i curt, ho va ser. En suma: us volia explicar, doncs, un dels episodis –de moment un, ja que n’hi ha d’altres- més esgarrifosos relacionats amb la meva vida disfluent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.