Quan tartamudegem, la gent ens sol mirar amb cares estranyes i de circumstàncies

         És una realitat força comuna i inqüestionable que, quan les persones amb tartamudesa tenim dificultats per articular les nostres oracions, la gent ens acostuma a mirar amb estranyesa i cara de circumstàncies. Aquest detall és altament significatiu. I no ens fa cap mena de gràcia!.

         No obstant això, cal matisar que aquests comportaments es produeixen fora de les persones de més o menys confiança. És a dir: es donen amb aquells interlocutors que desconeixen que tenim una anomalia en la parla. Dit d’una altra manera: un munt inacabable de vegades m’han observat com si jo fos un extraterrestre, i en tantes ocasions m’han vist, fins i tot, com si tingués un cert endarreriment mental. O afirmat més suament, crec que, com a mínim, tantíssima gent s’ha pensat que sóc d’allò més peculiar.

          És convenient afirmar que aquestes cares d’estranyesa han inclòs una quantitat gegantina de somriures. Però no considero que, estrictament, de burla; més aviat, que la gent deu imaginar-se que estic bromejant o alguna cosa similar. I no, no bromejo pas quan em costa enraonar, però la gent, contemplant la meva expressió oral diferent al que és  habitual en la població, ha somrigut oberta i claríssimament potser milers de cops, fet que no és gens agradable i fins i tot m’han vingut ganes de preguntar perquè tenen aquesta actitud. De tot plegat n’he tret una conclusió que em sembla evident i indiscutible. I és que, valorant que la tartamudesa és una diferència extremadament minoritària, és, encara avui, invisible i  desconeguda per a una grandiosa part de la ciutadania.

Etiquetes del post
,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.