Voler parlar i no poder és altament frustrant

     Una de les particularitats vivencials de les persones amb tartamudeig és que, moltes vegades, potser milers si ja som adults, hem desestimat donar unes explicacions detallades, fins i tot en força ocasions necessàries, al nostre o nostres interlocutors. És a dir: els comentaris que hem fet en nombroses situacions i escenaris han estat molt més breus i limitats del que haguessim volgut. I dit això, no ha estat ni és estrany utilitzar tan sols monosíl·labs. Aquest detall, sens dubte, és freqüent en moltes persones tocades per la disfluència, i en aquest sentit us en dono més informació amb un exemple meu recent.

        Fa dos diumenges vàrem anar tota la família a passar el dia a Montserrat, és a dir, en aquesta pletòrica icona geogràfica, paisatgística i espiritual que senyoreja la Catalunya central. Així, mentre contemplàvem a la llunyania, cap al nord, i gràcies a l’excel·lent visibilitat, el Pirineu, tot ell únic i rutilant, el meu cosí gran, en Xavier, em va dir literalment que “vinga, Jordi, fes una lliçó de geografia”. La meva resposta, llastimosament, va ser molt més breu i passatgera del que jo hagués desitjat. I és que les paraules van emergir-me amb unes dificultats notables, i ho vaig deixar estar.

         Puc afirmar que no va ser gaire agradable. Naturalment, el meu cosí gran coneix prou bé que vaig estudiar la llicenciatura de Geografia a la Universitat de Barcelona i que he publicat tres llibres d’aquesta disciplina, on es destaca, sobretot, una “Geografia de Catalunya”, a banda de nombrosos articles i reportatges. Però, malgrat aquestes circumstàncies favorables, no vaig poder donar cap mena de lliçó, ni res semblant. Els meus raonaments d’allò que veien els nostres ulls van acabar ben aviat. Per tant, en vaig treure una conclusió no només rellevant sinó, a més a més, desanimadora. I és que voler parlar i no poder és altament frustrant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.